Bonaventura

La casualitat va fer que el mateix dia en què s'estrenava Julieta, la nova pel·lícula d'Almodóvar, finalment tingués el privilegi de ser una espectadora del muntatge teatral Ventura, que, amb un text de Cristina Clemente capgirat pel director Víctor Múñoz, els actors David Planas i Meritxell Yanes representen en una planta inhabitada de l'edifici noucentista on habiten a Celrà. Un títol femení amb un nom que sempre invoca l'enamorada de Romeu, malgrat que el film d'Almodóvar no fa una atenció fonamental a l'enamorament, i un altre de masculí (per mi és un bell nom que, abandonat en les eleccions paternes-maternes, sobretot ha esdevingut un cognom tampoc abundant) que, en femení, té una altra significació relativa a la felicitat i la sort, de manera que se'n pot tenir de bona o de mala. Aquesta possibilitat de la bonaventura o de la malaventura, de fet, afecta primordialment la dualitat femenina representada a Ventura, però, tenint present el títol (Destí) d'un dels relats d'Alice Munro que inspiren Julieta, tampoc és aliena al personatge desdoblat d'Almodóvar i, de fet, no ho és a la vida de qualsevol persona que, sense que pugui tenir-ne la certesa, pot creure que la seva ventura deriva d'una decisió, que sovint considera equivocada. No crec que hagués posat en relació Julieta i Ventura sense pensar en aquesta casualitat. Tanmateix, a la seva manera, són obres que, amb la família i la seva descomposició com a nucli, juguen amb materials dramàtics, per no dir-ne de fulletó, per donar-los un tractament depuratiu a través de les el·lipsis, els silencis i allò que no s'acaba de dir. Però si Julieta m'ha procurat de moment una insatisfacció, Ventura m'ha deixat una emoció que em va fent pensar sobre l'esdevenir incert de la vida.