Qui té por de la llengua?

La publicació del manifest Per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya independent , del grup Koiné , ha provocat les reaccions de sempre, com cada cop que algú s'atreveix a opinar de manera contundent sobre l'incert futur de la nostra llengua. D'una banda, els mitjans espanyols –d'aquí i d'allà– han disparat a tort i a dret oblidant que la llengua amenaçada és la catalana i que les víctimes som els seus parlants. De l'altra, hi ha hagut el foc amic tradicional, potser més bel·ligerant que en altres ocasions, atenent el moment crucial que viu el país. Pel que fa a declaracions com per exemple les de Lluís Rabell, es desqualifiquen per si mateixes. Llegint el manifest, per exemple.

Pel que fa al text, no el trobem pas inoportú i ni molt menys “fonamentalista” i “racista”. Només li retrauríem l'apel·lació un pèl etèria a la presa de consciència lingüística com a solució però no pas els objectius finals, clars i compartibles per tothom: “Articular la llengua catalana com a eix integrador de la nostra ciutadania en un marc d'assumpció pública del multilingüisme com a riquesa individual i social.” Qui no pot estar-hi d'acord? Només aquells que, adduint que defensen el bilingüisme, en el fons el que defensen és el castellà.

Igualment és molt difícil discrepar de tot allò que constaten els promotors del text: que el català és la llengua de Catalunya, que no està en la situació normal d'una llengua territorial en el propi territori, que el règim constitucional del 1978 va refermar la imposició del castellà, juntament amb la bilingüització de la població, o que el català ja no és la llengua marcada, “la que espontàniament qualsevol habitant usa per adreçar-se a un desconegut”.

La qüestió important és, però: per què en el debat sobre el futur estat no podem parlar de la llengua? A qui fa por el debat? Als partits? I també, qui tem una llengua plenament normalitzada? És que no hi tenim tot el dret? No podem voler la independència també o, sobretot, per això?