Abril

Ara que els espàrrecs ja són espigats val la pena alçar el cap de les margeres i mirar enlaire, al cel de primavera. Ara és el moment de trobar guions tumultuosos allà on tot era vacuïtat i monotonia. Ara, allà dalt, hi ha història i drama i núvols esverats i pluja sobtada i arcs de Sant Martí que anuncien treves efímeres. Durant un temps tindrem, per fi, aquells cels a l'anglesa que viuen en agitació permanent tot l'any. Els anglesos romàntics del XIX se'ls miraven com a escenaris ideals per entaular el diàleg necessari entre home i natura. Un dels primers romàntics, el poeta Wordsworth, escriu com “un poeta entre els núvols” que segueix el moviment incert d'un núvol qualsevol com si fos un guia celestial que t'insinua el camí de la creativitat i la imaginació. Avui, només en Molina i tota la resta, els meteoròlegs, són capaços de llegir els ritmes variables del cel amb la passió dels romàntics. Aquells poetes cercaven una comunió total amb els fenòmens climàtics. Arribaven extasiats i xops com ànecs de plaents passejades sota la pluja. En deixen constància als dietaris: “Hem fet una llarga caminada fins a Butterlip. Ha plogut tota l'estona, però ha estat una excursió molt agradable.” Els romàntics volien sentir la commoció dels elements desfermats i cada tempesta era una festa, una invitació a la creativitat. La jove Mary Shelley va escriure Frankenstein, una de les històries més memorables de la literatura, en l'excitació d'una nit de llamps i trons amb l'atmosfera carregada d'espurnes elèctriques com les que el doctor utilitza per fer arrancar un cos inert i donar-li vida. El seu marit, l'abrandat Shelley, escrivia versos animat per un “vent salvatge” que havia d'escampar –com un profètic missatger– els anhels de canvi per tots els racons de la terra. En fi, tampoc cal demanar tant, però ara i aquí, quan l'espectacle dels homes a ras de terra segueix tan depriment, val la pena mirar enlaire, sentir el vent damunt la cara, i veure què explica el cel d'abril.