Aventures de l'exposició (2)

Diumenge passat vaig explicar la història desconeguda de l'assentada Exposició de Flors a Girona als anys setanta. Muntada des del principi amb altres idees i finalitats per institucions falangistes, va estar dirigida per la delegada provincial de la Sección Femenina de FET y de las JONS, la senyora Maria Cobarsí. Una dona soltera, de mitjana edat, filla d'uns terratinents de Vilobí d'Onyar. Culta –tenia estudis comercials–, llegida i treballadora, “viuda de José Antonio”, deia ella sense immutar-se i no pas fent broma. Devia fer la seva feina molt bé, perquè vegeu si no: la delegada nacional de la Sección Femenina, Pilar Primo de Rivera, va presidir a Sant Feliu de Guíxols una convenció nacional de delegades territorials, i la seva secretària va fer saber a les autoritats de Girona el prec, (prec?) d'una visita. El president de la Cambra de Comerç em demanà que el substituís. Cap problema. En donar-me a conèixer, em cridà i amb veu aflautada digué de correguda: “¿Eres de Gerona? ¿Eres falangista, verdad? ¿Eres católico?, claro. ¿Conoces a nuestra delegada Maria?” Li vaig contestar amb el mateix estil de quatre en quatre. “Doña Pilar: No, no, no y no.” Va fer el sord i digué solemne: “Maria es la mejor delegada que tenemos en España!” Vaig pensar: si sabés que fa prop d'un any que resta retirada al seu poble!

L'hivern del 1977 l'associació progressà. Sols funcionà la visita privada i una bona preparació per explicar el que jo creia que convenia a Girona i als gironins. Pesos pesants de l'exposició s'hi integraren. Així ho feren les senyores de Tarrés, Campistol, Anita Claret, Pinós, vda. Llobet, Bachs, vda. Claret, Franquet i d'altres. D'homes, hom podia comptar amb n'Eulogi Bordas, Jordi Carreras i altres jardiners de la ciutat i pobles propers. Ah! I en Josep Tarrés. Hi havia gran preocupació per tres coses: a) D'on sortirien els diners? b) Seríem prou per bastir l'Exposició? i c) Si n'hi havia, qui empitraria el dèficit? De raó en tenien, però, per altra banda, les dues entitats financeres a les quals vaig acudir em digueren que ens donarien totes les facilitats per redimir-ho. Ho varen dir, però no escriure. No hi hagué necessitat! L'hivern del 77/78 va ser punter. Si no s'hagués aconseguit seguir endavant, tot i les grans dificultats, i el 1978 no hagués reprès el seu tram definitiu de cara al futur, l'èxit d'avui no existiria. Jo tenia una visió futura important, tot i que no tant com ha estat.

El 1978, l'exposició no va ser ni millor ni pitjor que les anteriors. Es volia demostrar a Girona que hi havia prou persones per continuar-la, tot i les desercions. Als que reclamaven l'anterior directora i als que no la volien més –cap restava inscrit a l'Associació Amics de les Flors– els demostràrem que no hi ha ningú imprescindible, ni en un sentit ni en l'altre. Diumenge vinent tractaré d'explicar en què s'han basat les claus de l'èxit, que algú s'atribueix, quan no sap en absolut ni el que diu ni de què parla!