Els fusters silenciosos

No sabria dir gaire exactament si la majoria dels catalans tenim sang culer o si la majoria dels barcelonistes tenim sang catalana, però és evident que tenim un empelt de les dues condicions en la manera de configurar el nostre estat d'ànim: només ens sentim segurs en l'eufòria desbordant i la més mínima atonia o dificultat ens submergeix en el pessimisme més obscur. L'Assemblea Nacional Catalana ha celebrat plenari aquest cap de setmana i des de força dies abans s'ha anat visualitzant un cert derrotisme en l'opinió circulant. S'han sentit veus queixant-se que l'activitat de l'ANC s'ha ensopit, assegurant que els partidaris de la independència estan desorientats, lamentant-se que el govern està atrapat en el laberint de la gestió quotidiana, patint perquè el termini de divuit mesos corre i no veuen cap arribada ni cap meta volant, exclamant-se que no es desobeeix prou...

Ara és l'hora de la política, em deia fa pocs dies un amic d'ERC. I té raó. Ara és l'hora d'un Govern independentista i d'un Parlament que també ho és majoritàriament, escollits per portar el país a la plena sobirania. I els ciutadans –favorables, contraris o indiferents a la independència– no podem esperar que se'ns passi revista cada dia de tot el que s'ha fet en aquesta direcció perquè la publicitat condemnaria totes les estratègies al fracàs. Ho sabem i no ens hem de deixar vèncer per la tafaneria. Un fuster del meu poble, quan se li estranyaven del silenci dels seus operaris, deia: “És que treballen.”