El castellà de Puigdemont i Rovira

Recentment hem sentit el president Puigdemont parlant en castellà. Ha estat arran de l'entrevista d'Ana Pastor a La Sexta i també amb la seva visita a Madrid per reunir-se amb Mariano Rajoy. No han tardat a aparèixer els comentaris pretesament graciosos sobre la qualitat del seu castellà, tal com van sorgir amb les intervencions de Marta Rovira al Congrés dels Diputats l'abril del 2014. Abans-d'ahir mateix el periodista Xavier Rius feia brometes a Twitter dient que “el castellà de Puigdemont és millor que el de Marta Rovira”. Puigdemont parla anglès, francès i romanès, la qual cosa li va permetre impulsar una publicació en llengua anglesa i estudiar el ressò de la causa catalana en la premsa internacional. Rovira parla anglès i francès, va treballar en l'àmbit de la cooperació internacional i va ser secretària general de l'Aliança Lliure Europea. Tant Puigdemont com Rovira parlen perfectament castellà, el que passa és que ho fan amb un deix que recorda la fonètica de la seva llengua materna. Molts dels que ara s'apunten a la conyeta trobarien intolerable que algú fes befa de Matthew Tree per l'accent que ens recorda el seu origen britànic. Accent que en cap cas altera la qualitat del seu català, d'altra banda excel·lent. En canvi, tolerem pacientment que Gonzalo Bernardos, només per posar un exemple, aparegui als mitjans de comunicació parlant un llenguatge híbrid que seria inintel·ligible si no fos perquè tots els catalanoparlants de l'Estat espanyol coneixem també el castellà. És la captivitat inadvertida en la qual vivim la que ens fa creure que un castellà que ens recordi Vic o Amer és un mal castellà, mentre que som capaços d'entendre que un català que ens remet a Londres pot ser igual de bo que qualsevol altre. Hem interioritzat que hi ha cultures de primera i cultures de segona. Aquestes darreres s'han de dissimular per anar pel món i s'ha d'estar ben predisposat a deixar-les triturar per no quedar com un fanàtic tarat.