La nova diplomàcia

Aquests darrers dies he llegit una entrevista a Shaun Riordan, un antic diplomàtic britànic que
deia, parlant de Catalunya i del procés: “Si voleu ser independents comporteu-vos com un país independent.” Parlava de la nova diplomàcia, aquella que no fan els estats, sinó les persones i les societats en conjunt, que comença quan aquestes han desconnectat dels estats on se senten incòmodes i
gràcies a les seves accions innovadores desperten el desig no solament del reconeixement sinó, d'alguna manera, de formar part d'aquestes societats. Llegint-lo vaig recordar la pel·lícula Ocho apellidos catalanes, en què els amics andalusos del protagonista, de visita a Monells, tenen el convenciment que Catalunya s'ha independitzat sense que Espanya se n'hagi adonat. És una broma, és clar, però de manera simple ve a dir el mateix que l'antic diplomàtic.

Vivim en una època disruptiva i això vol dir que esquemes i institucions del passat han canviat tant que han perdut sentit i ja res és com era. Fa uns deu anys vaig conèixer un diplomàtic francès que va deixar la carrera perquè deia que l'ofici de diplomàtic s'havia transformat en simple hostaleria a causa de la pèrdua de competències dels estats, la globalització i l'avenç de les comunicacions. La globalització no afecta només l'economia i l'habilitat de les multinacionals per extreure recursos en qualsevol lloc del món, enviar-los a un país tercer per processar-los, a un quart per manufacturar-los i finalment vendre'ls als consumidors globals. La globalització és també l'habilitat de les empreses i de les ONG de traspassar fronteres d'una manera que els governs i les organitzacions intergovernamentals no poden fer. Es tracta de la globalització del coneixement, de la informació i la ciència, dels moviments socials i, en darrer terme, de la transparència i l'equitat.

La nova diplomàcia també la fan artistes, esportistes i les persones en general amb les seves xarxes de relacions. Fa més de trenta anys, els japonesos van conèixer Catalunya i la varen mirar amb respecte i admiració quan ens varen copiar la tradició del llibre i la rosa de Sant Jordi. Després va venir el Barça, és clar, però en tot cas, aquesta admiració i reconeixement no va venir d'un ambaixador, perquè no en teníem, o d'una simple visita d'un president de la Generalitat.

No ens equivoquem i agafem camins que ja no existeixen o que no duen enlloc. No vulguem copiar estructures d'estat depassades i en vies d'extinció i aprofitem el que fem per cercar el reconeixement necessari en el camí de la nostra llibertat. Ha fet més per al nostre procés el concepte que hem explotat poc de la revolució dels somriures o la nostra imatge poc conreada de país innovador, creatiu i solidari que l'obsessió per una diplomàcia més preocupada per les formes que pels continguts, pels problemes reals. Oferim solucions a problemes com els dels refugiats, per exemple, o per la cohesió de l'àrea del Mediterrani, o com suggeria Riordan a tall d'exemple, ajudem Kosovo a construir un turisme sostenible i de qualitat i la comunitat internacional, ofesa amb Espanya per la seva tossuderia a ignorar-lo, ens ho agrairà.

Construïm estratègies clares de país que, repeteixo, ajudin a solucionar els nostres problemes i de passada els de la comunitat internacional.

La vella diplomàcia es limita a organitzar trobades entre emissaris per discutir accions a curt termini per maquillar els problemes més que per solucionar-los. La nova diplomàcia, en canvi, va a qüestions de fons que superen fronteres i enforteixen comunitats. Per exemple, ha fet més per Finlàndia el relat que ha sabut crear al voltant de l'excel·lència del seu sistema educatiu –que ho és– que el fet que sigui reconeguda per les Nacions Unides.

Una gran quantitat de gent d'aquest país ja s'ha independitzat mentalment, i encara que, tot i que espero que no sigui així, no aconseguim la independència, ja ha començat a actuar com si ho fos. Ara hem de fer proselitisme a dins i a fora i la millor manera és explicant en quin país somiem i quin tipus de solucions podem aportar. El món ens ho agrairà i els que entre nosaltres no estan convençuts potser sentiran la necessitat d'acostar-se al procés més que optar per quedar-se en un estat que només sap funcionar a cop de Constitució per ni fer ni deixar fer.