De set en set
Amor de mare
no ens ho hem dit mai
No es tracta de parlar del prototípic tatuatge dels fanfarrons de polígon, ni de llistar la bateria d'emocions contradictòries que suscita la maternitat, sinó de felicitar públicament la mare que em va parir. Avui fa anys, no diré quants, que se m'enfada. Les relacions mare-filla gran són molt literàries, un enfilall de trames encadenades que, amb el pas dels anys, saps on comencen, on acaben i quins mecanismes narratius apliquen segons d'on bufa el vent. La meva mare i jo ens estimem, però potser no ens ho hem dit mai. Ella és pràctica, resolutiva, directa, farmacèutica. Jo sóc de l'aire, caòtica, perifràstica, escriptora. Fa temps que cada matí li telefono com fa ella amb la meva àvia, la seva mare. De vegades les trucades només són ganes de sentir-li la veu, ara que vivim lluny i l'acceleració de l'agenda empeny les setmanes i els mesos. La meva mare sempre hi és: a les bones, a les males i a les pitjors. Em canta veritats i em fa baixar de la parra. És exigent amb mi igual com ho és amb ella mateixa. Malgrat que l'he desencantat en moltes ocasions, ella fa veure que ha passat pàgina i que viu al dia. Hem après a discutir de tu a tu, i també hem après que com que en certs temes mai no ens posarem d'acord val més no tibar la corda i tenir la festa en pau. La meva mare té una mirada neta, un cor gegantí i una rialla múrria que ha heretat el seu nét. Fer anys al seu costat és un luxe primaveral. No oblidis que t'estimo de debò.
I mira, ara t'ho dic en veu alta: Mercè, ets un amor de mare.