La crònica
Girona contemporània
És el llibre –recordin que ahir era Sant Jordi– editat per l'Ajuntament que parla de l'època contemporània. Sorprèn, però, que els seus escrits abastin fins a finals dels anys trenta del segle passat. És contemporani allò que pertany al temps
o l'època que ens ha tocat de viure, i ben pocs gironins actuals hi érem, en el període de què tracta el llibre, que per altra part recull dades de nombrosos treballs anteriors per fer-ne un refregit, sens dubte útil per als qui vulguin conèixer com hem arribat fins al temps actual, sense entrar en gaires detalls. Tal vegada ens estem repetint excessivament en el passat sense analitzar prou bé les seves circumstàncies. No és gaire just judicar amb criteris actuals els esdeveniments d'uns segles enrere.
El llibre tracta de “capitalistes” els industrials que procuraren la construcció de fàbriques i enginys productius a Girona per satisfer la nova demanda d'un món que abandonava l'època rural i caminava decididament cap a una concepció urbana de la vida. Però aquest canvi va comportar que el camp es despoblés per la poca rendibilitat que oferia als que no eren amos del tros. Llavors els treballadors agrícoles gairebé no cobraven salari; tan sols un plat a taula i un catre per dormir. És per això que vingueren a ciutat, quan el desplegament industrial els prometia una renda –escassa, és cert– però segura. Els moviments obrers no tardaren a aparèixer i s'obriren camí vers uns drets més dignes.
Recull el llibre el cas de la fàbrica Grober, activa des del 1890, on “una munió de famílies hi trobaren tot allò que poden oferir les empreses capitalistes”. “A la Grober –s'escriu– hi treballaven homes, dones –sobretot– i criatures, i una part de la seva història entra en allò que s'ha anomenat ombrívoles fàbriques infernals”.
Situats en aquell context, la Grober va donar treball a moltíssima gent que fugia del camp. Arribaren a una plantilla superior a les mil persones,
i amb el temps milloraren les condicions de feina. L'expressió fàbriques infernals m'ha recordat que la meva àvia –vídua als trenta-tres anys i amb dues criatures petites– hi va treballar, i que els senyors benestants de Girona les de la seva pobra condició les anomenaven “les xinxes”, amb evident menyspreu, mentre que elles havien de malviure en habitacles inhòspits, sense ni aigua potable. Tot i així, l'àvia sempre va beneir els amos que li proporcionaven una estabilitat econòmica ignorada, i va practicar la virtut de l'estalvi fins a extrems avui increïbles.
Des de la perspectiva actual –llavors no hi havia pensió de viudetat ni atur– cal entendre com tantes famílies hi varen trobar sopluig. Els historiadors farien bé de situar-se mentalment en l'època que investiguen.