Els tabús

Dins el manifest impulsat pel grup Koiné, en denunciar el procés d'implantació del castellà a Catalunya durant el franquisme, es pot llegir que el règim va fer servir per als seus propòsits de promoure l'extinció de la llengua catalana “una immigració arribada de territoris castellanoparlants com a instrument involuntari de colonització lingüística”. Aquesta expressió fou la que va suscitar les reaccions més irades contra el manifest i no sols entre els contraris al procés de secessió i partidaris del bilingüisme sinó també entre alguns independentistes que, pel cap baix, van qualificar la iniciativa, i la frase en qüestió, de “desafortunada”.

Com tots els plantejaments que toquen el tendre d'una societat i que provoquen confrontació, amb tota probabilitat l'associació entre dominació lingüística i immigració espanyola castellanoparlant durant la dictadura té un fons de veritat. Malgrat tot, però, no hi ha cap evidència històrica, en el sentit que no hi ha cap estudi històric científicament solvent i àmpliament documentat, que demostri que el franquisme va practicar una política conscientment colonitzadora a través de la immigració econòmica castellanoparlant amb la voluntat no sols d'eliminar la llengua sinó també la comunitat nacional catalana. I segurament no existeix aquest treball, ni tan sols el projecte de realitzar-lo des d'uns paràmetres acadèmics rigorosos (ni que sigui per desmentir la tesi de la colonització) perquè topem amb el gran tabú que ha d'acarar la Catalunya del present, a saber, que vivim en un país ocupat per la nació espanyola i que aquest fet ha generat una societat dividida essencialment en dues comunitats (tal vegada caldria sostenir que la nova immigració ha suposat l'aparició de noves comunitats a Catalunya per bé que la lluita consisteix precisament a determinar si la integració d'aquestes noves comunitats es canalitza a través de l'imaginari català o a través de l'imaginari espanyol, però ara això seria secundari).

No cal dir que un estudi d'aquesta mena sobre el suposat paper d'imposició d'una hegemonia nacional a través de la immigració andalusa, extremenya o castellana entre 1939 i mitjan anys setanta tal vegada hauria de tenir present la col·laboració activa de les elits franquistes catalanes que van optar per autodestruir la seva identitat nacional a canvi de conservar un poder econòmic en part promogut a través de l'explotació de les masses obreres procedents de les diverses parts de l'Estat. Si, com assegura el grup Koiné, la immigració va exercir el paper de “colonitzador involuntari” probablement fou perquè la “colonització voluntària” va ser perpetrada en bona part per l'oligarquia autòctona. Però totes aquestes conjectures no passen de meres intuïcions sense una genealogia del passat recent que, posats a fer insinuacions, potser ens ajudaria a entendre la realitat sociològica de l'unionisme actual vinculat o bé a la immigració espanyola no integrada o bé als cercles amb ascendents propers a la burgesia que va donar suport a Franco.

És curiós que l'únic autor que gosà endinsar-se amb una certa minuciositat en les agressions del feixisme contra la llengua i la cultura catalanes, Josep Benet a través de la seva obra L'intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya, fos un dels màxims representants del partit que més lluità per conservar la unitat civil durant el final del règim i la Transició, el PSUC, els hereus del qual en el present tant militen en el bàndol de l'independentisme com en el bàndol de l'espanyolisme més acèrrim. Però l'estudi de Benet fou publicat en un període molt proper als fets que analitzava (la primera edició és de 1973) i no entrava a fons en la delicada qüestió dels lligams entre política d'assimilació cultural i política d'immigració.

Potser caldria que algun historiador o algun grup d'historiadors en actiu (no haurien de jugar les universitats catalanes un paper protagonista en això?) comencessin a aplegar documentació per embastar una obra que tingués per objecte acostar-se a la veritat malgrat totes les sensibilitats que es puguin ferir i el cost que pugui suposar haver de mirar directament als ulls la bèstia dels nostres temors.