El punt cec

Javier Cercas ha publicat fa poc un llibre de teoria literària esplèndid. Es tracta de les conferències que va fer el 2015 a la Universitat d'Oxford, a la famosa càtedra Wiedenfeld. És un curs, doncs, ara accessible en paper: es pot subratllar, es pot anotar, t'hi pots enfrontar i debatre els arguments que s'hi plantegen. Recull, in extenso, una idea que fa uns anys que Cercas defensa amb molt de criteri. El llibre es diu El punto ciego i parla no pas d'òptica, tot i que, en certa manera, també parla d'òptica, perquè es tracta de veure les coses més nítides, més clares. Aquest punt cec és el lloc de la retina on no hi ha cèl·lules sensibles a la llum. De fet, no sabem que el tenim perquè la informació que no ens proporciona aquest punt fosc, en un ull, és substituïda per la que sí ens ofereix l'altre ull, amb la qual cosa tenim a l'abast tot el que ens cal. Cercas trasllada aquest concepte al terreny de la ficció i ens informa de les novel·les que pertanyen a la categoria del punt cec, és a dir, “un punt a través del qual, en teoria, no es veu res”. Però és precisament per la seva existència, per aquesta escletxa, que la novel·la s'imposa. “A través de l'obscuritat, la novel·la il·lumina; a través del silenci, es torna eloqüent.”

L'escriptor fa un brillant resum de la història de la novel·la des que Cervantes va escriure El Quijote. Hi descriu sobretot dues línies: la que entén aquest artefacte com un cafarnaüm on tot és possible i on tot s'ofereix per al gaudi i la saviesa del lector (el que ha d'entendre que cal incidir en la ceguesa per veure la llum); i la que s'encotilla en una forma que descriu la realitat però no desitja, no vol o no pot, capgirar la consciència del lector. “La novel·la no és el gènere de les respostes, sinó de les preguntes.” Cal escriure no pas per trobar solucions sinó per exposar els dubtes. I jo afegeixo: no cal que un novel·lista sigui també un teòric, però em penso que és millor novel·lista si sap explicar per què escriu i com és que escriu el que escriu.