Més capital polític

Molts sectors, espanyolistes o sobiranistes, van donar per bo el diagnòstic que, al 27-S, no s'havia superat la frontera del 50% d'electors favorables a la independència. Els resultats del 20-D, amb els Comuns (Podemos) com a força política més votada a Catalunya, van intensificar la idea que “a l'independentisme encara li falta base social”. Des de llavors, senyoreja una valoració: “Per fer el referèndum, el sobiranisme ha d'acumular més capital polític.”

“Acumular més capital polític”. Sona bé, com totes les promeses de felicitat (quasi) completa. Però és un diagnòstic que podria contenir unes quantes trampes democràtiques. En primer lloc, el prejudici de creure que l'exercici de sobirania democràtica d'una comunitat només es legitima si una determinada opció política és capaç de triomfar. I en segon lloc, la trampa de fer creure que el temps que exigeix aquesta “acumulació de capital polític” serà, en el marc d'un aparat d'Estat repressor, un element neutre que en cap cas postergarà les possibilitats efectives “d'acumular més capital polític”.

“Les banderes fan el vent”, escriu el poeta Iehuda Amikhai. ¿I si en realitat el referèndum d'autodeterminació fes el vent? Només la radicalitat democràtica d'un referèndum ens allunyaria de l'amenaça militar i concediria al sobiranisme un pla d'igualtat per presentar recursos i arguments reals per a la cohesió social de tants catalans, independentistes o no. La conseqüència sembla disfressada de causa. Només un referèndum pot fer que l'independentisme acumuli MÉS capital polític.