El triomf de la perseverança (i 4)

Una decisió molt important es va prendre contra l'opinió de força col·laboradors: cobrar entrada. L'Associació Amics de les Flors era entitat sense ànim de lucre, però els estatuts no prohibien obtenir diners mitjançant espectacles per pagar les promocions. La recaptació feta les butlletes acreditatives d'un donatiu des del 1980 fins al 1990 ascendiren al 54,91 % del total. Els que renegaven de l'entrada, hagueren d'acceptar-la. L'Ajuntament, el 1991, en deixar Sant Domènec, ja no cobrà entrada perquè no hi havia cap més lloc gran i tancat per cobrar-la.

He parlat d'una barreja de sentiments: un, demostrar que som capaços de muntar-la amb dignitat; l'altra, el patiment del finançament. Calia engegar la campanya de màrqueting estudiada, professional, pensada a tres nivells: català –a Catalunya, Andorra, Castelló, Balears i sud de França–; castellà, amb desplegament de ràdio a València i Aragó; i francès a la Costa Blava, fins a Itàlia. Ona Catalana era el nom de la nova cadena que, amb tres socis més, havíem engegat. El Grup PRISA, amb qui teníem bona relació, havia comprat un paquet d'accions i restava al consell.

El 1979 férem 3.000 cartells d'aparador, que el personal de Cobega col·locà arreu de les comarques. Una idea del desconcert que hi havia el donà una institució que ens ingressà 1.500 euros el 1977 (?), demanant perdó pel retard.

A dins de Sant Domènec, els efectes d'aigua, llum i so, recolzant els originals, delicats i espectaculars treballs de flors, assoliren nivells altíssims. Pel record ha quedat l'any de la inundació d'orquídies de grans flors i varietat. Les vaig adquirir directament al cultivador, a l'illa de Madeira, d'on van viatjar a Lisboa i van arribar a Barcelona fent escala a Madrid. Les orquídies van ser a la inauguració a l'hora. Ningú no hauria cregut que menys de 24 hores abans lluïen al bancal de Madeira! No es creuen que 800 branques de més d'un metre de llarg, florides de cap a cap i portades fins a Barcelona em costessin menys de 1.500 euros. Espectadors d'arreu d'Europa ens digueren que al continent no hi havia res semblant. Als mercats de flors i fires es feien exhibicions professionals, que no hi tenen res a veure: una cosa és vendre i l'altra crear art floral.

Fins a la mort del cabdill, la meva empresa es va limitar a ajudes publicitàries. A Sant Pere de Galligants era impossible l'expansió, ni floral ni de visitants. Ho seguia sense vincular-m'hi. La mort de Franco i la retirada de l'organització falangista m'animaren a fer el salt. D'entrada, la creació d'una agrupació cultural apolítica i independent per fer el muntatge d'una exposició de flors, única a Catalunya. El lloc actual era petit en extrem i al voltant sols hi havia la capella de Sant Nicolau. Calien nous horitzons. Quan la Diputació ens acomiadà i haguérem d'adaptar Sant Domènec, el local era una desgràcia, però vaig pensar: “Ha arribat el nostre moment!” No em vaig equivocar.