Un Sant Jordi familiar

Hem rebut la felicitació del govern de l'Estat en funcions –que no està per a això–, el dia de Sant Jordi. S'hi han afegit recordant-nos la singularitat de la festa a través de tres impugnacions al Tribunal Constitucional i dues sentències. Res, hi ha un drac que llança flamerades des d'una boca en funcions i el nostre cavaller, que és la nostra gent, el combat
amb enginy i tossuderia.

La lliçó que donem al món és la d'una nova jornada festiva d'aquelles que fan història. Però ha estat una celebració a Girona sota l'amenaça d'una tarda de pluja, que, malauradament, es va confirmar. En això hem d'agrair als meteoròlegs l'oportunitat de la previsió. Això va provocar que el matí es convertís en un gran dia només comparable amb el de Tots Sants. Carrers inundats de gent, des de primera hora, presagiant que a la tarda ja no es podria fer allò que haguéssim deixat de fer al matí. I així va ser. Carrers plens, sol lluent que deixava entreveure petits núvols que amb el pas de les hores s'esvaïen però que, poc després, retornaven amb foscor renovada. Les botigues buides, llevat de les floristeries, uns aparadors poc engalanats, parades de carrer ufanoses i
venda ambulant en clar retrocés.

Es va notar i molt que el dia era festiu per a les escoles i que els escolars no hi eren. Com s'ho faran, em preguntava, per cobrir les despeses de les colònies i excursions de finals d'etapa? Vaig trobar-los a faltar, ben cert, a pesar de les queixes dels floristes per l'excés de permisos a grups de venedors no professionals. L'ambient general era de cultura i plaer, admiració dels forans que tenen la sort de coincidir en aquest dia. Va ser un Sant Jordi familiar. Els pares i els fills, tots junts; va ser la imatge que voldria veure sempre. En un matí de bon passejar, a pas de formigueta, a pressió dels conciutadans per davant i per darrere, la marxa es feia feixuga ja a primera hora. Una Rambla a petar impedia el normal passeig badoc o la consulta de les novetats editorials. A la plaça Catalunya, asseguts als bancs dels jocs infantils, una àvia llegia amb la néta de quatre anys un conte mentre l'avi, amb un globus
a la mà, li feia l'ombra suficient per
a la lectura. Una meravella.

Al carrer Argenteria, el Tarlà voleiava sota l'atenta mirada de menuts
i pares. Un anar fent relaxat s'estenia a les principals artèries de la ciutat. La moda predominat era la de mig temps. I l'encert es justificava quan, al punt del migdia, començaven a aparèixer els primers castells en un cel transparent. Tot era un passar de masses de núvols que anunciaven
el canvi de temps.

La policia local feia la feina amb normalitat, situada als punts estratègics. Ajudava a fer que el trànsit i la
riuada de persones es combinessin sense problemes. No hi podien faltar els animals de companyia. L'enrenou no els ajudava i acabaven finalment als braços dels amos.

A les dues de la tarda, el cel va tornar a tapar-se per, progressivament, cobrir amb una cortina grisa un blau que, hores abans, havia estat impol·lut. En el meu ordre de qualitat, les roses. Entre dos euros i mig i trenta, n'hi havia per a totes les butxaques. La millor, entre les vistes arreu, la que combinava el llibre i la rosa: un elegant llibre amb la rosa vermella incorporada. Una gran idea. Entre els llibres, els de Núria Esponellà, Víctor Amela i Empar Moliner. Personalment, em vaig interessar pels de casa. I per acabar, la festa final a la plaça del Lleó amb Celtas Cortos, Blaumut i Teràpia de Shock i amb la presència de l'alcaldessa. A ritme constant, la nit es va anar imposant lentament sense pluja i es va esmunyir en el silenci. Va quedar el record del Sant Jordi, llibres, roses, música i un cavaller en lluita contra la flamarada del Constitucional. Com es diu, visca
Catalunya, però Girona més!