Un tram de carretera

Alguna cosa estranya hi havia en aquell tram de la Nacional II per on circulava l'altre dia. Són prop de tres quilòmetres de recta d'un únic carril per direcció, més un per als vehicles lents. Aviat vaig entendre què passava: no es veia cap senyal de trànsit. És, certament, un tram excepcional, que recorda carreteres del nord d'Europa on hi ha molts menys senyals i els que hi ha són petits, ridículs als ulls del viatger que hi arriba des d'aquí. Al final de la recta vaig retrobar l'habitual seqüència d'indicacions: perill revolt a l'esquerra, sortida a la dreta, fi del carril lent, disc de 70 per als que surten, carril d'incorporació des de la dreta... Tornava a ser a casa. La senyalitis crònica de les nostres carreteres no para d'accentuar-se, darrerament amb l'adveniment de les rotondes que se'ns anuncien quan falten 300 metres, quan en falten 200, disc blau de gir sentit antihorari, cedeix el pas, velocitat màxima 40... Tot aquest festival de pals amb senyals, que costen un dineral, afegit a altres elements reguladors del trànsit com semàfors, ressalts o indicacions pintades a l'asfalt, il·lustra la concepció que hi ha en aquest racó del planeta del sentit i la funció de les normes: necessitat que se'ns recordin constantment (“on diu que no puc...?” pregunta el ciutadà a qui se li recrimina una conducta) i entusiasme de l'autoritat per establir-ne. D'aquí també la profusió de lleis, reglaments, ordres, resolucions, circulars interpretatives o instruccions que s'aproven constantment, una allau demencial que com els senyals de trànsit acaben essent poc eficaços per excessius. El governant i el legislador justifiquen el seu sou enumerant la llista de normes publicades al butlletí oficial, sense entrar en el grau de compliment o en la seva actualització. De l'enorme pòsit de normes obsoletes i no derogades recupero aquí, com a exemple, un article d'un reglament sobre bestiar “dado en Palacio a 24 de abril de 1905”: “Las reses cogidas por la Guardia civil [...] a los gitanos y traficantes de ganado en las ferias y mercados, sin documento que acredite la legítima posesión […], se considerarán mostrencas” (abandonades). Guàrdia Civil i gitanos, vells tòpics i racisme oficialitzat en una norma vigent que ningú es preocupa de revisar perquè importa més seguir-ne produint compulsivament que fer endreça. Tornant a la metàfora de la carretera, és evident que on menys senyals fan falta és on el ciutadà conductor demostra maduresa, responsabilitat i respecte pels altres. Amb actituds així perden sentit tants radars, controls i controladors. Tantes indicacions i normes, de trànsit i de les altres, evidencien un cert fracàs com a societat. A veure si entre tots ho canviem.