Tornar a sortir al carrer

El 25 de novembre de 2014, amb la conferència de Mas a l'Auditori del Fòrum, va començar el debat estèril sobre llistes electorals i, d'aleshores ençà, l'independentisme ha perdut molt temps i forces mirant-se el melic. Deixant de banda els resultats més que qüestionables de l'estratègia de la llista única –amb un CEO que indica que si es repeteix la fórmula de Junts pel Sí es perdran vots per l'esquerra–, avui dia encara hi ha qui pretén revifar aquest pesat ball de bastons totalment prescindible. Aquesta és una qüestió que només té un relatiu interès de portes endins però que en cap cas serveix per ampliar la majoria independentista, sinó més aviat per fatigar la militància i transmetre sensació de desgavell a la ciutadania en general. Malauradament, un dels principals demèrits del debat de les llistes és el de treure el focus de la lluita ciutadana i posar-lo sobre els partits polítics.

Pensem en les primeres manifestacions massives del 2006 i el 2007, i en les consultes populars. Mentre la major part dels polítics estaven per altres assumptes, el període històric que viu Catalunya va començar enmig de la gent, i seria d'una total imprudència que els ciutadans es deixessin prendre les regnes d'aquest projecte col·lectiu mentre estan distrets comptant quantes llistes podran votar. Des d'aquell novembre fa la sensació que el carrer ha perdut tremp, atordit per les garrotades que van i vénen. On són les campanyes convencent indecisos i els estols de voluntaris recorrent cada pam de la geografia catalana? Llegeixo que persones de gran vàlua com Quim Torra i Antonio Baños, que han demostrat estar per sobre de qualsevol dinàmica partidista, decideixen implicar-se amb l'ANC per fer que la societat civil torni a ser la “punta de llança de l'independentisme”. Qui sap si després d'aquest període de penitència ens en sortim prou bé i tornem la iniciativa allà on havia d'haver estat sempre: al carrer.