Meditacions efímeres

Catalanismes inclusius. L'ortodòxia de l'establishment defineix tot nacionalisme com a excloent i totalitari (afirmació nascuda arran de l'execrable nacionalsocialisme alemany de trist record). Espanya i França són els capdavanters en fer servir el mot nacionalista com un retret o un penjament, del qual un hom s'ha d'avergonyir. Ells no en són gens, de nacionalistes. I com calia menysprear i denigrar encara més el mot, espanyols i francesos van afegir el qualificatiu excloent al nacionalisme català. Per aquesta raó ha calgut inventar l'antítesi “nacionalisme inclusiu”, de difícil catalogació.

L'inclusiu és un invent mesell perquè sembla que els catalans sempre hàgim de demanar permís per a ser nacionalistes, quan la resta del món ho és sense adjectius. Amb aquest artifici, diuen alguns nacionalistes catalans que volen millorar la convivència entre tots els que vivim al Principat. Però, de quina convivència parlen? Si jo me'n vaig a viure a Dinamarca, el millor que puc fer és mirar d'aprendre el danès si realment em vull integrar en la societat que m'acull. I ells no són inclusius. Són danesos i la majoria respecten la seva bandera, la seva història i la seva llengua. I no es capfiquen en cap altra cosa més. Per què hem de ser sempre nosaltres, els catalans, els qui hem de fer l'esforç d'incloure els que ja fa anys i panys que viuen entre nosaltres i que potser ja els va bé ser espanyols. Al meu entendre, qui arriba és qui ha de fer l'esforç per a ésser inclòs. I és curiós com aquest inclusivisme (perdó pel mot) sempre sol venir de l'esquerra. Hem de ser inclusius amb persones que han nascut o tenen família en d'altres territoris d'Espanya. Hem de ser inclusius amb totes les tendències d'esquerra: de la més anarquista a la més socialdemòcrata. Però no es parla mai del sobiranisme català de dretes, ni de la gent dita “d'ordre”, ni dels grans empresaris, ni de les famílies que tenen títols nobiliaris. Aquests no poden participar del procés cap a la independència? Quan es parla d'incloure catalans en aquest camí sempre girem el cap, cap a una banda? No caldria fer un petit esforç i girar-lo també cap a l'altra?

El mandrós. Declaracions a la Cadena SER d'aquest individu inquietant que es fa dir Mariano Rajoy: “A ningú no li vénen de gust els debats. Un debat suposa una gran responsabilitat: cal preparar-lo, cal fer-lo bé, cal respectar qui l'escolta. Vol molta preparació i vol molt d'esforç. No és una cosa còmoda.”

Es pot menysprear més el votant? Vostè, com a polític que es vol tornar a presentar al càrrec de president d'un país (en el qual per desgràcia encara m'hi he de veure involucrat) té la responsabilitat de fer tot l'esforç que calgui per debatre les seves idees polítiques amb tots els seus contrincants. El més terrible del cas és que evitant tot debat i deixant passar els fets sense plantar-hi cara, deixant que tothom al seu voltant s'encengui com a teies i deixant passar les hores i els dies, aquest enze mediocre que ha pul·lulat en els darrers anys pels Telenotícies, pot guanyar de nou les eleccions. Terrorífic.

Jutgessa. A casa som d'aquells que generacions rere generacions hem parlat català. Es deien els barbarismes habituals, per influència manu militari de qui tots coneixem, però les formes pròpies i tradicionals de la llengua es mantenien de manera natural. Jutgessa, metgessa, poetessa, alcaldessa (sobretot per referir-nos a la dona de l'alcalde), etc., sorgien en la parla espontàniament i, més tard, quan ja vam poder estudiar català, ens adonarem que ho dèiem perfectament. Per què TV3 des de fa un temps es dedica a dir “la jutge”, per exemple? Qui ha convertit aquesta aberració en normativa lingüística? Ells mateixos o l'IEC? Finalment ha guanyat el català light i no hem estat conscients del fet?

Cinema català. Em sap molt de greu, però si una pel·lícula no està rodada i exposada com cal en llengua catalana, no és cinema català. Quan sentim a les notícies: “Gran èxit del cinema català en el Festival del Quint Carall”, resulta que cap de les pel·lícules premiades, ni el títol, ni les “lletres” ni els actors fan servir el català. I probablement tots els que hi treballen en són: des del director fins al bon minyó de la claqueta. L'adjectiu català no només ha de fer referència a l'estat nacional de la persona (per cert, encara per definir), sinó també a la llengua que és intrínseca amb el nom. Per tant, una de dues: o admetem que no tenim cinema català, o tots els catalans que fan pel·lícules no tenen cap interès a fer-les en català. Fixeu-vos si encara hi ha feina per fer!