Una passada d'inauguració

No es pot dir mai que hi érem tots! Tots, tots els que voldríem, enlloc hi són mai. Un es fa il·lusions. Un president de la Generalitat gironí? Haurem de fer-li un piset! Els que el coneixem de fa temps sabem el que sent per Catalunya i Girona. Els moments en què no té mulladers a la rentadora –és un dir–, ha de pensar en la família i les relacions. A mitges més o menys ja ho fa. Bé, president: quan vulgueu, amb la vostra esposa, és clar, les flors us esperen! Puc assegurar que no quedareu defraudat. Els Amics de les Flors paeixen el canvi d'interlocutor i, com sempre, elaboren un nou prodigi floral.

Aquesta vegada crec que es pot dir que hi érem tots. Quan penso en els anys vuitanta, en què varem transformar l'Exposició en espectacle d'aigua, llum, so i flors i s'havia de trucar un per un per tenir una presidència digna, veig com ha canviat. És lògic, si hi ha bon foc, que tothom arrimi la brasa a la seva sardina. La veritat és que la plaça del peu d'escalinata de la catedral va bullir de personalitats i d'interessat poble. Parlaments més aviat curts van ser aplaudits sense exagerar. L'alcaldessa, prudent, va dir el precís i prou. Els que esperaven que acabés per iniciar la visita ho van agrair. A la resta ens era igual.

Fa poc, fullejant les memòries, vaig fer una estimació de les presentacions, inauguracions, homenatges, etc., sense comptar els mítings electorals: prop d'un miler. I encara, distret, ara he de pair-ne algun. És la vida!