El pacte necessari

En la història de la humanitat, per condició humana i per desgràcia, només han pactat els qui no tenien més remei. El fort poques vegades s'ha molestat a pactar amb el dèbil. Senzillament, l'ha esclafat. Al setge de Cambrils durant la guerra dels Segadors els representants de la ciutat van pactar la rendició amb la tropa de Felip IV “a vides salves”. Els van pelar a tots. Perquè, sovint, fins i tot quan pacta, el més fort fa trampa. Ara han pactat Pablo Iglesias i Alberto Garzón. Els líders de Podemos i Izquierda Unida no s'han estalviat l'espectacle parateatral, versots i abraçades inclosos, a la plaça del Sol de Madrid. Allà on es van concentrar fa anys milers d'indignats que han acabat fent cara de bístia xollada. Per què pacten Iglesias i Garzón? Perquè no tenen més remei. En les passades eleccions del 20 de desembre no hi va haver mans ni manera. Podemos va humiliar Izquierda Unida proposant-los uns llocs ben magres, insultants, a les llistes. Alberto Garzón va refusar la jugada i Izquierda Unida s'hi va presentar sola. Hi van obtenir un milió de vots, escampats arreu, i només dos diputats. Ara Iglesias vol aquest milió de vots i Garzón vol deu diputats. Pau per territoris. Força per escons. Amb la suma Iglesias pretén desbordar el PSOE i Garzón vol representació parlamentària per a la darrera expressió del PCE. La nova i la vella política s'ajusten quan no tenen més remei. Exactament és això. Vella política que es vol rejovenida i nova política que envelleix molt ràpid.