Tres milions d'euros?

Com ell mateix va explicar, tenia el perfil perfecte per ser el culpable del delicte. Carn de reformatoris i amb múltiples incidents amb la justícia, Romano Van der Dussen era un peça. Avui, l'home que diumenge passat va relatar de manera continguda a Jordi Évole la immensa injustícia d'haver estat tretze anys empresonat per tres delictes de violació que no va cometre, només és un perdedor trist i derrotat que no vol seguir constant com a violador davant la societat. L'holandès ha complert la pena per dues violacions, i l'admissió d'una prova d'ADN l'ha absolt de la tercera i ja és fora de la presó.

És evident que tothom es pot equivocar: les víctimes assegurant que aquell és l'home que les va violar, la policia obviant pistes que acusaven un altre home, la fiscalia deixant-se portar excessivament per l'inherent esperit sancionador, els jutges imposant una sentència que el temps ha demostrat injusta i mal fonamentada, les direccions penitenciàries no interpretant i valorant com un indici d'innocència la reiterada negació del pres a acceptar el delicte tot i saber que no fer-ho el perjudicava sense tenir beneficis penitenciaris... Sí, tothom es pot equivocar, però poder no tant. I, quan això passa i tot falla, l'Estat, com a responsable últim, ha d'intentar fer-se perdonar aquesta cadena d'errors que han destrossat la vida d'una persona pagant-li tants diners com calgui fins a enterrar-lo en bitllets.

De nou un altre gravíssim error: aquest senyor no ha cobrat ni en cobrarà ni cinc.