Quixot

Van morir el mateix any i Shakespeare és un geni de més abast, però Cervantes és l'autor hispànic que va aconseguir plantar una obra central en la imaginació europea. El Quixot és una novel·la tan rabiosament contemporània i moderna com moltes de les tragèdies de Shakespeare. El d'Alcalá representa un cas paradoxal: un fervorós soldat de Felip II, un fonamentalista disposat a anar a totes les batalles per exterminar el turc i el musulmà, esdevé a partir dels cinquanta anys –quan s'adona que “el tiempo es breve, las ansias crecen y las esperanzas menguan”– un escriptor capaç de llegir el món amb un sofisticat sentit de la ironia, amb humor, i amb un filtre de compassió, un creador que retrata amb l'enfollit Quixot i el sensat Sancho dos personatges complementaris que, en realitat, formen una sola personalitat: la condició humana. L'èxit de la primera part del Quixot va animar Cervantes a escriure'n una segona part (la que Rajoy va regalar a Puigdemont) en la qual porta el seu heroi fins a les platges de Barcelona. És en aquesta part que Cervantes –conscient de l'èxit de la primera– explora a fons els recursos narratius de la novel·la i la transforma en un joc de miralls, un experiment que, com va dir Borges, converteix “els personatges del Quixot en lectors del Quixot”. La novel·la va ser traduïda ràpidament a l'anglès i el francès i va ser decisiva en el naixement del gènere novel·lesc: alguns dels primers novel·listes anglesos es promocionaven posant a la portada el següent anunci: “Escrit a la manera de Cervantes.” En una recent antologia, el professor Micó ha aplegat tots els pròlegs que Cervantes va escriure per a les seves obres. Impressiona el darrer (pel pòstum Los trabajos de Persiles y Segismunda) perquè –sense perdre l'humor ni els bons desitjos– Cervantes escriu: “Ayer me dieron la extremaunción y hoy escribo ésta.” I conclou que si avui és dijous, diumenge ja serà mort. I així fou. Geni i figura d'un escriptor que és patrimoni de la humanitat.