Temps de flors

Aquest esdeveniment ciutadà, entre floral i escenogràfic, es va iniciar fa moltíssims anys amb un concurs de testos als balcons. El pas del temps va anar configurant la competició fins a arribar a allò que és ara, i que omple Girona de forasters encuriosits per l'espectacle. I no només els dissabtes i els
diumenges, sinó durant tota la setmana següent a la inauguració. Es pot comprovar pel nombre de cotxes aparcats en llocs com ara el passeig per a vianants que hi ha a Pedret al costat del riu, o que ocupen, en difícil equilibri, el talús que hi ha a l'entrada del pont de França. I, a més, plovent! Quan només era cosa de balcons florits, no venia ningú, és clar, i tot quedava a casa. Perquè arribés a ser un fet de ressò internacional anunciat amb un cartell que cada any realitza un artista diferent, calia que algú s'entestés a aconseguir-ho, i m'estic referint a una època difícil i sense gaire estímuls, molt oficial i amb pocs recursos. D'entre les persones que més s'hi van involucrar, destacaré la figura de la ja desapareguda Maria Cubarsí, aleshores delegada provincial de la secció femenina de Falange, de qui recordo moltes més accions i compromisos ciutadans que no pas polítics, tot i les llavors inevitables obligacions pròpies del seu càrrec. La Maria s'estimava molt Girona, la seva dedicació al tema de les flors va ser determinant per al que és en aquests moments aquell simpàtic concurs de testos als balcons. Un dels indrets que més van contribuir al seu desenvolupament i progrés creatiu va ser el monestir de Sant Pere de Galligants, el claustre del qual es va convertir en el millor balcó florit de la ciutat. En una ocasió en què jo m'hi trobava fent fotografies per a la revista Presència, el governador civil Víctor Hellín em va fer pujar al seu cotxe oficial i va dir al xòfer que em portés a Barcelona per oferir el treball fotogràfic als diaris i agències que els pogués interessar. Volia que la premsa de la Ciutat Comtal en parlés i que les imatges fossin vistes arreu de Catalunya. Era de nit, força tard, i vaig haver de tornar a Girona amb el rodet encara a la càmera. A l'agència Europa Press, per exemple, em van dir que era un tema massa local i que no li veien la transcendència. En fi, la transcendència va anar en augment any rere any, i ara els fotògrafs i les televisions vénen de fora perquè Temps de Flors sigui conegut i admirat arreu del món.