La màfia

Potser vostès em rectificaran, però jo no recordo que en cap moment de la campanya de les darreres eleccions municipals Alfred Bosch –que es nega en rodó a participar en un govern barceloní amb la presència del PSC– qualifiqués de màfia el partit que encapçala Jaume Collboni. Per contra, des de les files de Barcelona en Comú van disparar sense treva contra l'organització que ha governat la capital durant més de trenta anys. “Coneixem molt bé a Ciutat Vella la corrupció estructural del PSC, l'hem patit durant anys i no ho oblidarem”, piulava la mateixa Ada Colau el juliol del 2013, quan era una activista contra els desnonaments. Memòria de peix!

Ara, des del cor de la mateixa Ciutat Vella, s'ha fet possible un pacte entre la nova política –la que havia d'obrir les finestres de la casa consistorial– i aquells a qui l'actual alcaldessa acusava d'haver practicat, juntament amb el PP i CiU, un “genocidi financer” que havia portat a la misèria milers de persones. Una nova política, doncs, que posa en pràctica un dels trets distintius de les velles –i pitjors– pràctiques: promet una cosa i, quan governis, fes exactament el contrari.

No sé què pensaran d'aquest pacte les riuades de gent –persones que no havien imaginat guanyar mai– que com jo es van emocionar amb la victòria d'una força que va fer possible allò que semblava impossible. No sé què pensaran del camí fàcil pres per Barcelona en Comú en pactar amb un partit esquitxat per la corrupció que no li exigirà gaire més que càrrecs per als pocs quadres que els queden. L'alternativa d'esquerres, la que va proposar Bosch a Colau fa unes setmanes, era l'aposta per un canvi real que hauria d'incorporar tota la potència de Barcelona en Comú al procés polític que està vivint el país. Perquè no em negaran que l'única arma per millorar les condicions de vida de les classes populars és tenir les eines d'un estat. Al final, però, encara descobrirem que rere el rum-rum dels carrers i les places hi havia els mateixos de sempre.