La verdadera crisi del sistema

En poques ocasions s'ha perfilat amb tanta claredat el perfil de la crisi real, la politicosocial, a la qual estàvem condemnats si no s'atacava a temps la brutal crisi econòmica que el món especulatiu i financer cuinà després del primer lustre del 2000. Una crisi política d'aquesta mena ofereix ben poques sortides a les institucions orgàniques del sistema democràtic: en primer lloc, perquè no la van preveure; en segon, perquè no van saber tallar-la; i, en tercer, perquè, en revelar-se la seva insuficiència o incapacitat, les institucions es tornaren víctimes d'un avatar en el qual els seus actors acaben dipositant les seves directes responsabilitats. No són culpables les institucions, però acabaran sent les víctimes, per la covardia dels polítics que s'amaguen al seu darrere per protegir-se o atacar. És el que passa a Canàries amb la Victoria Rosell i el jutge instrumentador que tractà de manipular el testimoni/víctima, l'empresari Ramírez.

Els fets que es detecten són d'una extrema i simptomàtica gravetat, ja que reflecteixen el brutal eclipsi ètic que pateix tota la classe política i les elits que només busquen els vents que els permetin navegar al seu favor. Si és corrupta la utilització de la Justícia per destruir una diputada, encara és pitjor el privilegi inaudit de qui entra i surt de l'escalafó dels òrgans judicials segons sigui la seva personal conveniència. Avui, jutge que imparteix justícia i demà, polític que practica determinada política subsidiària d'una concreta ideologia i servidora d'una específica estratègia que no sempre lliga amb el principi d'objectivitat i neutralitat i independència que ha de respectar tot jutge o magistrat. Potser, demà passat, ja tintat d'una determinada opció ideològica, el polític retorna a l'exercici de la magistratura como si no passés res.

El mateix es repetiria amb els alts càrrecs del funcionariat de l'Estat, autèntics gestors de la realitat política mitjançant l'administració del bé comú i de les decisions governamentals. Quasi bé la meitat dels advocats de l'Estat exerceixen per privat, i es reserven el retorn a la seva conveniència. Quants inspectors d'Hisenda, veritables coneixedors de la trama fiscal, sol·liciten l'excedència per exercir els seus coneixements des de la tribuna oposada als ciutadans que paguen els seus tributs. Tornaran demà als seus càrrecs funcionarials privilegiats? Per què només aquesta incompatibilitat és aplicable als militars? Només pel fet de la utilització de les armes? Els jutges, inspectors d'Hisenda, etc. El problema és definir un règim estricte d'incompatibilitats perquè les institucions de l'Estat no puguin afectar-se dels errors i peculiaritats de la vida política. En el supòsit que aquest marc institucional resti definit correctament, el problema es traslladarà a l'ús que se'n faci. Com va quedar demostrat en casos tan flagrants com els de Pascual Estevill, els jutges Penalva i Lavernia, l'espectacle televisat de la família Garzón, etc.

Quelcom fa pudor a les Canàries quan tantes sorpreses es donen a l'arxipèlag. No ha quedat clar el per què d'aquesta “tocata i fuga” del ministre Soria en només una setmana d'escàndol a partir de la menció als perjudicials Panama papers. El rumor, però, ja existia feia anys al voltant d'en Soria, malgrat la sordesa i ceguesa de Rajoy, que ara es lamenta de les inexactituds o enganys del ministre Soria, un dels seus incondicionals, predestinat a la glòria del poder futur del PP. Què hi devia haver al darrere perquè això fos tan automàtic?

Panamà, però, fa pena, i molt més, i Gibraltar també, on fa decennis que hi ha tantes off shore amb accions “al portador” que operen a Espanya i particularment a Andalusia que ningú en sap res. Com tampoc se sabia res de la magnitud d'empreses off shore de tot l'Íbex 35, que s'enriqueixen a Espanya, i deixen de pagar aquí els tributs, refugiant-se a tota mena d'illes, illots, paradisos fiscals, places d'anomalies reconegudes luxemburgueses, caribenyes, del canal de la Mànega o de Delaware (EUA) on troben una amistosa acollida pel seu refugi defraudador d'Hisenda d'aquelles nacions on els seus mercats espremen implacablement sota tota mena de privilegis. Ben curiós que a Panamà i els seus papers no apareguin societats nord-americanes! Per què, diran els malpensats, si ja tenen els seu Delaware o els Miami...? la meva pregunta es qui prodest? A qui beneficia l'escàndol Panamà? Certament hi ha una víctima: Europa i els seus empresaris... Estem davant d'un altre cas Iraq/Saddam Hussein i el seu sacrilegi d'operar al mercat del petroli amb l'euro en menyspreu del monopolista dòlar USA?

Si els mediocres líders europeus no reaccionen a temps tinc els meus dubtes que la institucionalitat d'Europa pugui continuar el seu camí, i si el caminat fins ara sobreviurà a la crisi. Tanmateix, no tinc grans esperances pel final –si és que n'hi ha– de la crisi espanyola. La nostra democràcia va tocada per la mentida i cinisme dels partits polítics. Les institucions se senten ferides per les mentides dels seus polítics i de les elits; i l'estat del benestar trontolla pels efectes d'una fiscalitat ferida. Algú reaccionarà? En són conscients els electors del que es perfila a l'horitzó dels dos radicalismes de moda al món escandinau i a l'Europa centre-est que està a les portes de França i Alemanya? Que avivin el cervell i despertin, abans no sigui massa tard.