La bombolla digital

El president de la CEOE, Joan Rosell, sabia perfectament el que
feia quan aquesta setmana va decidir reobrir el debat sobre el model laboral amb unes provocatives declaracions. Rosell va tornar a dir que la idea d'una feina fixa i segura és antiga; concretament va afirmar que és “un concepte del segle XIX” i que en el futur “caldrà guanyar-se la feina cada dia”. En una cosa té raó: ben poques feines per compte d'altri eren estables abans de la revolució industrial, que a banda de modificar el sistema productiu canvia el model de relacions laborals. Una cosa i l'altra evolucionen paral·lelament, ho van fer llavors i ho han de continuar fent ara. Però això no significa que la desregulació sigui un senyal de modernitat. Tot al contrari. Les feines estables són un avanç que es concreta en el segle XIX i que faciliten projectes a llarg termini que creen riquesa i permeten fer evolucionar la societat.

Les declaracions del president de la CEOE es van fer en el marc de la presentació d'un estudi sobre la transformació digital. Avui les tres primeres empreses mundials són tecnològiques i aquestes han incidit determinantment en la manera d'actuar de totes les altres i en la manera de consumir dels seus clients. La digitalització és una realitat i no s'hi pot estar en contra, principalment perquè és una estupidesa poc pràctica, però és recomanable no deixar-se arrossegar per la idea màgica que en si mateixa és el remei de tots els mals socials i econòmics que hem passat i el millor antídot per als que han de venir. La digitalització permet, entre altres coses, una superacceleració dels processos que accentua les immediateses. Com més a curt termini tinguem situats els nostres objectius, més possibilitats tindrem d'aprofitar tot el que ofereix, però també de quedar atrapats per la seva lògica.

En una cosa coincideixen la majoria dels empresaris del segle XXI amb els del XIX i amb els de tots els temps: amb el legítim afany de guanyar diners i, en alguns casos, de crear riquesa. Encara que ho sembli, una cosa i l'altra no són sempre el mateix, com no ho són els beneficis personals dels que es comparteixen amb altres. No es tracta de criminalitzar la motivació de la recompensa que poden obtenir aquells que s'arrisquen, sinó d'evitar una visió reduccionista de l'activitat econòmica i empresarial. Per això resulta tan xocant com aclaridor que els actuals representants de la patronal de la gran empresa hagin fet un pas endavant per marcar posició, potser esperant que la resta d'agents estaran tan despistats o debilitats que no es presentaran per actuar de contrapès.

Un cop més es compleix el tòpic que els debats urgents no ens deixen abordar els importants. L'exigència que el mateix Joan Rosell va fer a les empreses perquè accelerin l'adaptació digital és una crida a no perdre un tren que no sabem cap on va. Els pragmàtics argumentaran que són tantes les incerteses sobre la situació econòmica global, que són tan grans els riscos que es poden amagar a la cantonada i que és tan minsa la nostra capacitat individual de fer-hi front, que és preferible arreplegar ara tot el que es pugui.

Ara no es tracta ni tan sols de fer un judici moral sobre aquest plantejament, sinó d'evitar que es converteixi en l'únic i que impedeixi mirar de tenir una visió a més llarg termini i amb altres objectius. Calia introduir flexibilitat en el nostre entorn empresarial, a tots els nivells, per fer-lo més resistent a la tempesta provocada per la crisi, però sempre sota el criteri de garantir la supervivència d'un projecte en totes les seves dimensions.

Els reptes de les noves relacions econòmiques obliguen a donar respostes diferents a realitats diverses. I això també passa en les regles del joc que serveixen per a cada tipus de relació laboral. Però d'aquest debat tampoc poden quedar absents les relacions socials, com ho ha demostrat aquests anys difícils l'efecte redistribuïdor del nostre model familiar. Cada vegada es fa més complicat sostenir un sistema d'ajudes o d'impuls a les iniciatives d'emprenedoria en l'àmbit digital quan, en molts casos, són projectes d'incubadora que tenen com a objectiu prioritari trobar un bon comprador, com també es pot qüestionar que s'hagi de facilitar la desvinculació entre treballadors i empreses només perquè aquestes guanyin valor de mercat. Seria tan injust dir que hi ha una relació directa de tot plegat amb l'especulació, com ingenu no advertir-ho. Podem estar creant una altra bombolla i desmuntant les defenses que tenim per fer-hi front.