El nostre ‘Cata... què?' diari

Escric sota la influència del llibre que parla de la perspectiva de Catalunya que ha tingut la premsa internacional, amb el cacofònic i explícit títol de Cata... què? L'he llegit amb molt més cura ara que fa prop d'una vintena d'anys. Les raons són, per una banda, que Puigdemont és el president de Catalunya i que aquesta nova edició té un magnífic complement del meu admirat amic Carles Ribera, que estira el tema fins al dia d'avui. Per l'altra, aquest cop l'obra m'ha fet pensar que el desconeixement de Catalunya formà part important de la vida catalana a Mèxic i altres països del continent americà, malgrat ser de parla espanyola i més propers i coneixedors, hipotèticament, de la península ibèrica, mal sigui pel nefast sentiment d'alguns de considerar-la “Madre patria”. Afortunadament, com ja ho va fer veure Puigdemont i ara ho reforça Ribera, es pot parlar d'una gradual superació que demostra que Catalunya està guanyant la seva guerra.

El desconeixement general que hi havia de Catalunya, a part de dolorós, esdevenia un dels principals obstacles per fer la pedagogia corresponent per guanyar adeptes entre els nostres conciutadans, que era pràcticament l'única feina que ens permetia l'allunyament, a part d'algunes operacions puntuals d'ajuda al perseguits, filtracions ocasionals de mots d'encoratjament i la manutenció entre els exiliats i els seus descendents d'una certa catalanitat. Val a dir, igualment, que aquesta ignorància i el conseqüent desinterès de l'entorn ajudaven també al desànim dels exiliats d'esperit poc ferm i contribuí a la ignominiosa claudicació de més d'un.

Recordo el desencís sofert en carn pròpia quan es parlava de Catalunya i no faltava qui preguntava si els que n'eren fills es podien considerar cataluños... i no hi havia manera de treure del cap de molta gent que el català no és un dialecte de l'espanyol. Així ho assegurava, per exemple, el llibre de gramàtica que vaig haver de llegir en el batxillerat i ho defensava el distingit professor. La seva resposta quan vaig intentar fer veure que això era una barbaritat fou la següent: “Si es pensa que sap més que el llibre, no cal que torni més...” Per cert que l'autor del llibre era un tal Mateos, republicà espanyol.

La meva apreciació personal coincideix amb l'acurat estudi de Puigdemont i el complement de Ribera: els Jocs Olímpics acceleraren notablement el canvi. Entre altres coses, la gent va aprendre que les quatre barres de la senyera no volien dir –com ho assegurà algú– que els catalans volguessin ser doblement espanyols, sinó ben al contrari. Cal afegir, però, que després el Barça va contribuir molt a fer sentir la presència catalana... És evident que a hores d'ara a cap mexicà se li acudiria dir Cata... què? ni res de semblant.