Som ‘polacos'

A Polònia hi ha joves que saben per què TV3 emet Polònia i Crackòvia. M'ho diu una guia polonesa: “Els espanyols us diuen polacos per menyspreu. No ens ofèn.” A nosaltres tampoc. La reacció irònica és un signe català d'elegància mental enfront l'humor barroer espanyol. Catalans i polonesos compartim un estil d'ironia que ens dignifica. És una afinitat entre dos pobles que lluitem per emancipar-nos. Més trets comuns: les Verges negres. La de Czestochowa i la de Montserrat són símbols nacionals. Ventura Gassol inclogué a Tombes flamejants l'Oració de l'Onze de Setembre, que evoca un poema del polonès Mickiewicz dedicat a la Mare de Déu de les pàtries ferides: “Avui m'han vetllat amb Vós les Ombres del Fossar de les Moreres / i em sembla que a les vostres set dolors / altres dolors s'ajunten més severes.” Polònia té cinc universitats que ensenyen català. Hi ha primaris espanyols als quals les dues llengües els sonen igual. El meu pare i els seus companys catalans de captiveri eren “polacos”, segons els guardes del camp de concentració de Miranda de Ebro. Els militars franquistes eren humiliats pels seus aliats feixistes, que parlaven italià. Però es feien l'home humiliant els presos que parlaven català. La nostra guia polonesa va anar a Andalusia a aprendre castellà. Perdia el temps. “La llengua de molts andalusos és indefinida. No és castellà. Què parlen?”, digué. Decidí venir a Barcelona. Ens entén quan parlem castellà. I el català que ara aprèn a Varsòvia el troba més clar que l'andalús.