Una nova política

L'inici dels moviments electorals, els aldarulls de Gràcia, les eleccions a l'ANC i la refundació de CDC, tenen alguna cosa en comú? No ho sé, però almenys a mi m'han fet reflexionar sobre la necessitat urgent de trobar una nova manera de fer política.

L'explosió de la comunicació ens ha desorientat molt. Hi ha gent gran o persones amb cultura política limitada que estan confoses perquè es creuen més el que escolten en tertúlies salvatges on especialistes de tot i de res i personatges histriònics fan afirmacions sobre qüestions fonamentals que s'haurien de discutir en les institucions nacionals o locals, on els seus representants, en teoria ben documentats, haurien de consensuar solucions. Penso en el Parlament o en els ajuntaments, per exemple. Aquí caldria parlar de la preparació i molt especialment de la predisposició d'alguns polítics, la majoria, per solucionar problemes al marge d'interessos electorals, per no entrar en altres tipus d'interessos encara menys transparents.

Però el que succeeix és que, a tot el món en general i a casa nostra en concret, la política només se'n recorda dels seus votants quan han de votar, i després oblida promeses i compromisos durant quatre anys. I això ha fet créixer moviments populistes però també, bona notícia, ha propiciat que la gent s'organitzi i busqui solucions als seus problemes.

La dèria per ocupar espais de comunicació a qualsevol preu, per fer tertúlies i no debats, per optar per l'espectacle més que per la reflexió, comença a passar factura i destrueix l'essència de la política i de la democràcia.

És perillós que una plataforma transversal i eficaç com l'Assemblea Nacional, amb unes bases compromeses i actives, s'arrisqui a perdre el seu sentit i, el que és més greu, a comprometre el seu objectiu a causa de picabaralles partidistes a la direcció. És perillós que una organització com Podemos oblidi que va néixer per fer una nova política i que acabi impregnada de tots els tics dels partits tradicionals, perquè la gent que hi va creure, que és molta, es trobarà a la deriva, i les derives són sempre exposades a temptacions totalitàries siguin del color que siguin. Una mostra recent són els aldarulls de Gràcia, amb un ex-alcalde que paga un lloguer d'un local ocupat per guanyar temps i trobar una solució de compromís i una alcaldessa, fins ara propera als moviments alternatius, que un cop al poder critica l'acció de l'exalcalde i que, tot i que tímidament, condemna els fets i es treu la responsabilitat de sobre traspassant-la al teixit veïnal, perquè finalment ha descobert, segons ha declarat ella mateixa, que una cosa és ser activista i una altra tenir la responsabilitat del poder, on moltes vegades cal arribar a compromisos més enllà de les conviccions. El gran exemple és el pacte amb el PSC, a qui fins ara havia titllat de màfia. Quina factura li passaran els seus electors? Ho veurem quan acabi el mandat, si l'acaba.

De tota manera, hauríem d'analitzar bé qui hi ha al darrere dels violents de Gràcia o de qualsevol manifestació violenta, i una manera de fer-ho és preguntar-se a qui beneficien les destrosses i el malestar. De moment, el Departament d'Estat dels Estats Units ja aconsella als ciutadans nord-americans que passen per Barcelona que s'abstinguin de passejar per Gràcia.

Tots els debats són positius, els de les xarxes, els dels mitjans de comunicació o els del carrer; això sí, sempre que es tracti de debats documentats, perquè altrament no són debats, és demagògia.

Convergència té ara l'oportunitat de fer les coses d'una altra manera. D'iniciar una nova manera de fer política més d'acord amb les preocupacions i necessitats dels ciutadans, però per fer això cal molta valentia i amplitud de mires. I cito Convergència perquè ha decidit refundar-se, cosa que molts altres partits haurien de fer per deixar enrere pràctiques del passat i tornar a connectar amb la gent. Si no ho fan, la gent els abandonarà.

Aquests dies he llegit que les properes eleccions a l'Estat seran les més brutes des del restabliment de la democràcia. Per què? S'albira alguna maniobra estranya? No ho crec, simplement és previsible que viurem l'escalada de l'espectacle comunicatiu que per créixer s'ha d'alimentar amb l'escàndol, la desautorització del contrari i les maniobres de confusió, ja que el debat en profunditat no dóna audiència ni vots. Almenys això és el que creuen els dirigents segrestats per les estructures de poder que ells mateixos han creat.

La bona notícia és que a fora la gent es documenta, s'organitza i actua. El món ha canviat i la política també ha de canviar, i ho farà, n'estic segura, deixant enrere tots aquells més interessats pels seus propis interessos que pels de la gent que haurien de representar.