Opinió

Tribuna

El marquès i la música

“Les entitats de gestió col·lectiva de drets assumeixen més i més funcions en detriment de la capacitat de decidir del propi autor

Per explicar-ho bé fixem-nos primer en un compositor de fa dos o tres segles, Bach per dir-ne un de ben conegut, i agafem una de les seves obres, per exemple els denominats Concerts de Brandenburg. Bach va acabar la partitura el 1721 i la va enviar al marquès de Brandenburg, qui uns anys abans s'havia interessat per tenir alguna composició seva. Bach regalà la partitura al marquès i, a partir d'aquell moment, va perdre el dret a decidir si es podia interpretar aquella música, o a cobrar si es tocava, o a modificar la composició. La partitura i la música eren propietat del noble senyor que, dit sigui de passada, era noble però tenia poc gust musical, per la qual cosa els Concerts de Brandenburg no es van interpretar fins més de cent anys després gràcies a un investigador que va retrobar la partitura entremig dels documents d'un arxiu.

En aquells temps les coses de l'art anaven així. L'artista, fos músic, pintor, poeta, dramaturg o novel·lista, lliurava la seva obra a qui l'havia demanat (un client, un impressor...) i en perdia absolutament el control. Això ara ens sembla injust i també ho va semblar als revolucionaris francesos de 1789, que es van proposar eradicar-ho aprovant normes que reconeixien el dret dels autors sobre les obres fruit del seu pensament “perquè són la més sagrada, inatacable i personal de totes les propietats”. Amb la Revolució Francesa començà l'era de l'artista valorat per la seva aportació única i original a la societat. El seu treball li pertanyia i des d'aleshores les lleis diuen que l'autor ha de tenir el dret a administrar les seves obres, segons el seu criteri personal.

Però heus aquí que a poc a poc i de manera subtil, aquest principi s'està desdibuixant per l'exagerat protagonisme que es dóna a les entitats de gestió col·lectiva de drets, com l'SGAE, Cedro o Vegap. A cada reforma de la llei de propietat intel·lectual aquestes entitats assumeixen més i més funcions en detriment de la capacitat de decidir del propi autor. Encara que un professor universitari no sigui de Cedro, per exemple, la llei diu que no pot decidir si els seus articles poden ser utilitzats gratuïtament a qualsevol universitat, o que un escriptor no pot autoritzar que una biblioteca deixi en préstec llibres seus sense pagar un cànon, o que qualsevol autor autoritzi la còpia dels seus textos sense que s'hagi de pagar-ne un altre, cànons (la llista és molt més llarga) que cobren les entitats de gestió i que no reverteixen a la immensa majoria de creadors perquè no en són socis. La funció d'aquestes entitats és molt important però no pot limitar la capacitat de decidir dels creadors. Fer-ho és tornar a l'Antic Règim, al temps del marquès de Brandenburg.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.