La cançó de l'enfadós

El Parlament ha començat una setmana contra rellotge per salvar la primera votació pressupostària del 8 de juny. A hores d'ara, tots els grups menys el majoritari han anunciat una esmena a la totalitat. La majoria de diputats de Junts pel Sí i de la CUP confien que hi ha marge per negociar. Mentrestant, l'oposició està convençuda que tot anirà en orris i que s'hauran de convocar noves eleccions catalanes. Hi ha la lleugera impressió que caldrà esperar fins a l'últim minut. Esperar el llum verd d'uns pressupostos que han arribat tard al Parlament i sense tenir-ne lligada prèviament l'aprovació.

Tot plegat va encaminat a la cançó de l'enfadós. Una repetició de seqüències semblants a les que el Parlament va viure en el període que anava des de les passades eleccions del 27 de setembre fins al mes de gener, quan en el darrer minut va sortir un conillet i de sobte es va investir Carles Puigdemont. Van ser quatre mesos inquietants que passaran en els annals de la política com un allunyament de la ciutadania amb la política.

Mesos de cansament, com els que s'han viscut a Espanya des de les generals del 20 de desembre i fins a l'anunci automàtic de repetició electoral per a finals de juny.

Tant a Catalunya com a Espanya estem immersos en una llarga campanya electoral. No és el mateix fer campanya que governar. Ho va deixar escrit algú: es fa campanya en vers i es governa en prosa.

Ara els governants en campanya toquen la butxaca. Mariano Rajoy assegura que es pot conciliar el compliment de l'objectiu de dèficit amb la baixada d'impostos. Carles Puigdemont assegura que no pensa apujar els impostos. A diferència d'ERC, que els apujaria a les rendes de més de 90.000 euros, o la CUP, a les de 60.000.

Afirmacions que no sabem si es fan perquè governen o perquè estan en campanya.