LA GALERIA
De la platja de Castell a cala Morisca
Aquests dies dos temes urbanístics de la Selva marítima han cridat l'atenció dels que pensem que a la Costa Brava no cal afegir-hi noves edificacions, i que el que convé és racionalitzar i adequar els paratges no urbanitzats perquè siguin accessibles i transitables per tothom. Una de les grans conquestes d'aquests anys, encara no del tot completada, són els camins de ronda que permeten anar gairebé d'una punta a l'altra arran de mar, amb una galeria de vistes extraordinària. Però encara hi ha trams que es van privatitzar i no s'han obert al públic. Aquest és el cas de la finca de can Juncadella de Lloret de Mar, comprada per uns magnats del Kazakhstan que van tancar el camí de ronda; a hores d'ara l'Ajuntament lloretenc encara malda perquè el reobrin. Aquest és un d'aquells casos lamentables en què s'hauria d'aplicar un decret d'obligat compliment, amb suport municipal, judicial i policial, si convé, i no s'entén la condescendència que hi ha hagut fins ara amb els propietaris. Un cas diferent és el de cala Morisca, a tocar de can Juncadella. De moment, s'ha aturat el projecte d'urbanització d'un hotel i altres equipaments, però els drets urbanístics adquirits pels propietaris –actualment, l'empresa Tossagur– fan pensar que hi acabaran construint, ja que l'Ajuntament de Tossa ho té assumit i l'equip de govern deriva cap a la Generalitat les possibles indemnitzacions si es revoqués el pla parcial. Cala Morisca, una cala bucòlica com poques, era el cau del contrabandista Jacques Cannavaggio, que havia comprat els terrenys i hi va construir un amagatall i una sofisticada xarxa de recepció i distribució de droga.
Al llarg de la Costa Brava hi ha diferents indrets que s'han salvat de la febre especuladora de l'urbanisme més salvatge o que, com a mínim, provoca tal impacte visual que convida a buscar paisatges més agraïts. Els anys setanta, cap Norfeu es va lliurar per la campana d'una urbanització, però, en canvi, als vuitanta, en un paratge idíl·lic com cala Giverola, també de Tossa, es va construir en un vist i no vist. Als noranta, va esclatar la campanya popular de Salvem Castell, que es va poder culminar amb èxit, de la mateixa manera que avui s'està restaurant la zona de la Pletera a l'Estartit, on ja hi havia els fonaments d'una macrourbanització.