Amb les nostres pròpies forces

A la memòria de Manel Costa Pau, mort el 30-V-2016, gran defensor dels Països Catalans i dels drets socials

Ens trobem en un moment important del nostre procés d'independència, encarats a una ruptura que és inevitable però que no acabem de veure com vindrà perquè depèn de la voluntat política d'un col·lectiu parlamentari on observem que hi ha encara algunes inèrcies de l'autonomisme.

Aquesta limitació es resoldrà quan se superin les tendències paralitzants de la legalitat espanyola. Blanca Serra, en un article recent publicat a Llibertat.cat sobre la unilateralitat del repte independentista, apel·lava a sortir del marc autonomista per mitjà de la mobilització i la impulsió d'estructures democràtiques representatives que vagin més enllà de l'autonomia, com una assemblea de representants electes catalans i una assemblea constituent catalana, construïdes escapant del marc legal espanyol. És un fet que, davant el bloqueig de l'Estat espanyol, només tenim la via unilateral a la independència.

La meva reflexió en aquest escrit és bàsica: primer de tot hem de superar, ja en els nostres caps, la legalitat establerta. Dins l'espai polític que s'autoreconeix com a favorable a la independència hi ha encara massa nostàlgia del vell poder espanyol, tant en l'àmbit de la dreta com entre els sectors que s'autoanomenen d'esquerra. Als uns els manca valor per a “exposar-se a perdre” el marc polític, ideològic i coactiu, favorable a negocis i maquinacions, que els ofereix el poder espanyol i europeu; els altres no es veuen amb cor d'abordar la independència sense la benedicció dels seus referents de l'esquerra espanyolista.

Es tracta de sectors minoritaris però influents que no creuen en la força del poble català: tenim una majoria parlamentària clara i una capacitat de mobilitzacions massives que poques nacions poden exhibir en la seva història política. Aquesta manca de seguretat en les pròpies forces té unes arrels ideològiques enfonsades en l'hàbit de la submissió (la síndrome de l'esclau).

El poble català vol la independència, juntament amb la llibertat política i l'avanç social que l'acompanyen. No es pot dubtar d'aquesta realitat. Només cal que ens enfortim i que utilitzem els mitjans i els instruments adequats al moment present. Som un poble tossut i, si insistim en una darrera empenta col·lectiva, amb organització i mobilització, ho aconseguirem.

No esperis salvacions supremes. Ja fa un segle i mig que un himne popular d'esperança (que tot bon demòcrata hauria de conèixer i valorar) ens recorda la necessitat de comptar amb la nostra pròpia força ja que per damunt nostre no hi tenim ningú que pugui fer la feina per nosaltres (“damunt nostre només hi ha el firmament”, imaginava també algú altre, carregat de raó, reblant el clau, un segle més tard).

Sense aquest exercici de realisme i autoconfiança el nostre moviment difícilment podrà avançar en el moment en què ens trobem. Perquè és mentida que la nostra llibertat depengui de la monarquia espanyola, dels amics del papa de Roma o de la Unió Europea, que ens haurien d'oferir un referèndum. Cap d'aquestes instàncies “supremes” –en hores baixes, recordem-ho– no bellugarà un dit si nosaltres no actuem amb convicció mostrant la nostra ferma decisió de proclamar i defensar la República Catalana Independent.

Calen noves hegemonies. Les mobilitzacions i el debat sobre la Constitució que necessitem per a la nostra República, accions que portarem a terme al llarg dels mesos vinents, dibuixaran unes noves hegemonies al si de l'espai independentista. Reforçarem, així, els sectors més decidits a impulsar la mobilització, a construir les instàncies representatives lliures de l'estrangulament autonomista, i disposats a fer efectiva la ruptura amb l'ofec de l'Estat espanyol. I aniran desapareixent del nostre moviment les indecisions que ens impedien avançar.