L'àngel de la guarda

Quan érem petits, teníem sempre al costat un àngel de la guarda. No sé ben bé què se n'ha fet, d'aquells éssers alats protectors que no vèiem però que sentíem ben a prop. El cas és que eren molt útils, perquè vetllaven per nosaltres, un per un, en tot moment, no gastaven res, no menjaven, ho sabien tot...

De llavors ençà la humanitat ha crescut molt. Entenc que devia ser difícil de suportar aquesta despesa social tan extensiva i gratuïta. Al cel tenen abundància de tot, però tant? A més, amb això de la interculturalitat i la tolerància religiosa, el privilegi que en aquells anys devíem tenir només els cristians catòlics creients calgué estendre'l –en aplicació de la justícia universal– a tots els humans, creients i no creients, cristians o musulmans, jueus, budistes... En fi, que la cosa es va fer complicada i l'àngel de la guarda s'ha perdut com els serenos de les nits fosques ciutadanes.

La modernitat ens ha dut una altra figura semblant: l'inspector d'hisenda. D'uns anys cap aquí tots tenim un inspector d'hisenda al costat que no ens deixa mai, que ho sap tot, que vetlla per nosaltres i s'assegura que fem bé la declaració, que paguem el que ens toca pagar i que fins i tot en nom del Padre –no sé per quin motiu ho diu en castellà– ens ajuda a confessar els ingressos. En cert sentit tot plegat és una ajuda, cert. Però sovint també ens engavanya una mica la presència inevitable, silenciosa, invisible, tossuda, del nostre inspector d'hisenda.

Si ets com jo, una persona senzilla, de vida rutinària i previsible, l'inspector acaba fent-se inapreciable. Alguna vegada t'envia un avís en forma de sanció empipadora, però només per recordar-te la seva vigilant presència discreta. Ara bé, si tens una feina de responsabilitat, creativa, que demana una atenció absoluta, tenir al costat un inspector d'hisenda ha de ser un handicap de mal suportar. Si et dediques a la cirurgia, a la investigació, al dret, a les finances, a la política. Si ets jugador de futbol, posem per cas, o president d'un gran club. M'aturo en el darrer cas perquè els inspectors que acompanyen les figures del futbol es fan visibles molt sovint. Enteneu per què va plegar de president del Barça el senyor Sandro Rosell? Diuen que havia suportat un reguitzell de visites d'inspecció inesperades. I els jugadors? Jugar a futbol, com operar o fer càlcul matemàtic, amb un inspector invisible al costat resulta molt complicat.

Ara mateix, mentre escric aquestes quatre reflexions innocents, sento un alè al clatell que em recorda que estem en temps de la renda i que el meu inspector haurà llegit tot això quan la revisi. Penso en Messi i el seu pare als jutjats, recordo els problemes d'en Mascherano, d'en Neymar... Per cert, el Barça és un club privilegiat. Pel que llegeixo als diaris, és el que té més àngels d'hisenda al seu servei.