Opinió

Tribuna

El genocidi dels armenis

Hem deixat enrere el segle passat però els seus trasbalsos se'ns apareixen com a fantasmes i ens persegueixen sempre que s'intenta alterar la definició o els noms dels fets que es volen recordar o que s'han intentat oblidar. Aquesta setmana s'ha produït una gran tensió entre el govern d'Alemanya i el de Turquia com a conseqüència de la matança d'armenis que es produí fa més de cent anys.

Turquia accepta que l'assassinat de més d'un milió d'armenis a mans de l'imperi otomà de 1915 a 1917 va ser una gran tragèdia. Però per molts estudiosos i pels armenis va ser el primer gran genocidi del segle XX. El Bundestag alemany va aprovar dijous passat per una aclaparadora majoria, amb només una abstenció, que va ser un genocidi.

El president turc, Recep Tayyip Erdogan, reaccionà immediatament amb la retirada de l'ambaixador a Berlín i qüestionant els acords entre la Unió Europea i Turquia per fer front a la crisi dels refugiats. Merkel no pot fer-hi res. Necessita Turquia per la contenció de centenars de milers de migrants que són tractats amb molt poques consideracions. Fins al punt ha estat prioritària la relació amb Turquia en els últims mesos que el president Erdogan ha aconseguit que els turcs no necessitin visats per viatjar per Europa i, a més, unes subvencions milionàries per mantenir els que fugen de la guerra, la persecució i la fam.

Tragèdia o genocidi? Les dues paraules són prou gruixudes. Però genocidi és
la marca més odiosa de totes les barbaritats que es cometeren el segle passat.
I els turcs no la volen tot i que una
vintena d'estats, des de França fins al
Vaticà, han qualificat aquella matança com un genocidi entenent que els otomans volien fer desaparèixer els armenis i els cristians que vivien a Armènia durant la Gran Guerra.

La situació és més complexa si es té en compte que els imperis alemany i otomà formaven part de les potències del centre que perderen la guerra, amb el conseqüent desmembrament de parts substancials dels seus dominis territorials. El genocidi el practicaren també els alemanys en la següent guerra. Però mentre que els turcs neguen i negaran l'existència del genocidi els alemanys l'han admès des que es van conèixer les barbaritats comeses pel nazisme i l'extermini de milions de jueus, gitanos i altres minories.

El genocidi armeni perseguirà els turcs si no accepten els fets i el seu significat. Alan Riding escriu que la història és allò que els països intenten recordar i allò que intenten oblidar. Però per la humanitat aquesta fórmula és inadequada. Els horrors que els pobles voldrien esborrar de la seva memòria són aquells que més haurien de tenir present. Armènia, l'holocaust, Cambodja, Ruanda, Darfur i altres barbaritats col·lectives no es poden enterrar en els racons impenetrables de la memòria personal o col·lectiva.

S'hauran de jutjar, això sí, amb els criteris dels temps en què passaren. Josep Pla deia en l'Homenot de Prat de la Riba: “La història d'ahir, els homes d'ahir, no poden ésser ressuscitats amb la història d'avui, amb les idees d'avui, amb els homes d'avui... La història és el que fou, la història no es crea, es refà.”

El filòsof búlgar Tzevetan Todorov, establert a França des de fa molts anys, diu que actualment no hi ha caceres de jueus ni camps d'extermini. Però hem de conservar viva la memòria del passat, no tant per demanar una reparació dels
danys soferts, sinó per estar a l'aguait davant situacions noves i alhora anàlogues.

És important la memòria històrica. Però encara ho és més, és imprescindible, la veritat històrica. Albert Manent va escriure un llibre que era un inventari sobre el que va passar en uns seixanta pobles del Camp de Tarragona des de la vinguda de la República, la Guerra Civil i la duresa política dels primers anys del franquisme fins als anys seixanta. Hi són tots: els que foren assassinats per la revolució de 1936 perquè eren de dretes, catòlics o clergues. Els que Franco va jutjar amb pena de mort sense cap garantia jurídica, els empresonats pel règim, els que s'escaparen i els que s'amagaren, els que moriren al front o trobaren la mort a l'exili o als camps de refugiats al sud de França.

SÓN aquest tipus de documents sobre els quals es pot refer la història per no oblidar-la i no permetre obrir una porta al disbarat. Ja sé que la neutralitat és impossible. Però es pot prendre partida sempre que no s'oblidin fets que són rellevants. Pel que diuen la majoria d'historiadors,
la matança dels armenis fou un genocidi del qual els turcs d'avui no tenen la responsabilitat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia