El paradís perdut

Aquests dies en què el nostre amic, bon compatrici, excel·lent gironí i autor incontestable Narcís-Jordi Aragó es troba en un moment delicat de salut, ens és plaent dedicar, abans de res, aquestes humils ratlles a la seva figura. Poca gent ha fet tant i durant tant de temps per la ciutat dels nostres somnis d'infant, del nostre paradís juvenil, i del nostre capteniment tardoral. De la seva vella màquina d'escriure –res d'ordinadors– han sortit les millors pàgines, les més encertades lloances, i també les més afilades crítiques sobre multitud de qüestions gironines. Queda poc a dir que no hagi estat escatit per ell, i encara menys a descobrir del que ha rescatat d'anteriors cronistes, que no estigui reflectit en els llibres que en Narcís ha fet sortir a la llum; en els milers d'articles que ha signat i en les publicacions que ha editat al llarg dels anys. Li desitgem, sincerament, una bona recuperació. Girona li està en deute permanent.

Era la diada de Tots Sants de l'any 1979 –han passat trenta-sis anys– que signava el pròleg del llibre La Devesa, paradís perdut (Editorial Gothia, portada de Joan Boladeras, fotos de Jordi Soler) amb una tonada de Pete Seegers –“L'aire és lliure, amics; volem l'arbreda ben verda, que el parc és vostre i és meu!”– i resseguia la imatge del pavelló situat sobre l'aigua que circumda els jardins, amb una
altra llegenda: “Per a qualsevol gironí, la Devesa és el grandiós escenari d'una vida. Un món complex, inquietant, i un tema que afecta tothom, perquè el parc –encara que no ho sembli– és de tots.”

I després d'engrunar al llarg de dues-centes pàgines la història, la grandesa, i els afronts soferts pel parc, i els oblits i ultratges de les autoritats, donava la clau del problema, del qual fins ara no s'ha trobat solució: “Retrobar la Devesa voldrà obrir i mantenir fressats els camins que hi menen. Recobrar-la suposarà guarir-la dels seus mals i reintegrar-la al teixit vital de la comunitat. Retrobar-la suposarà alliberar-la de servitud i hipoteques i retornar-li la seva originària condició popular. Vigoritzar-la i vincular-la a la ciutat, fins a fer de dos mons separats una sola realitat viva.”

Ara és un tema oportú. Una vegada més –quantes són?– s'ha posat sobre la taula un ambiciós pla per recuperar el parc. Tiren llarg, és tema de dècades, no hi ha diners..., però almenys en volen parlar. Però agrairé als lectors que es fixin en un detall: els únics que s'han preocupat, inquietat, interessat, són els veïns propers a la Devesa, més pendents de les repercussions acústiques i ambientals que qualsevol reforma els pot comportar que per cap altra cosa. La resta de gironins –amb poques excepcions– hem fet com qui sent ploure. I no quedem que és un tema que ens afecta a tots? Ja hi tenim la pell morta?