Mestres 1963-66

Dissabte vinent ens reunim una setantena de mestres –homes i dones– que fa cinquanta anys que vàrem acabar la carrera. Ja fa dies, evidentment, que uns quants que ens sentim més motivats hem portat el pes de l'organització i ens hem anat veient per preparar la trobada en un prestigiós restaurant gironí, amb sorpreses, discursets, projeccions, etc. Aquest tipus de festa té, com totes les coses de la vida, la seva cara i la seva creu. La cara és aquesta possibilitat de retrobar companys i companyes dels quals havíem perdut la pista i poder fer-hi una bona xerrada. La creu és constatar que tenim al damunt una pila d'anys i que ja hem perdut cinc dels antics companys. No parlo ja dels professors, gairebé tots desapareguts, alguns sense que hàgim sabut el què i el com, d'altres amb el consol d'haver pogut acompanyar-los en les seves exèquies. Ens queda com a pal de paller el Sr. Enric Mirambell, que a la Normal ens feia psicologia. I alguna professora, com la Sra. Estudis, encarregada de la pedagogia; la Roser Busquets, que el Sr. Viader tenia com a auxiliar de música, o la Maria Teresa Vicens, que ensenyava educació física a les noies. El lector deu haver constatat que he parlat de l'Escola Normal, que era com es deia llavors l'escola de magisteri (cal suposar que perquè establia les normes de l'educació). La nostra promoció va ser acollida un curs i mig al vell edifici del carrer Anselm Clavé –la part masculina, perquè anàvem separats– i de la Gran Via –la part femenina–, esquena per esquena un de l'altre. Era l'antiga seu de la societat Atenea, que havia dissenyat Rafael Masó per a altres finalitats. Malgrat la noblesa de l'edifici, per a escola no era gaire adient. D'aquí que vam treure faves d'olla quan l'any 1965 es va inaugurar el nou immoble, amb escola annexa inclosa, al carrer d'Emili Grahit. Ara els estudis de magisteri ja formen part d'una facultat universitària específica i l'edifici de davant de l'església de Sant Josep ja no s'utilitza per formar mestres sinó que serveix per a metges i infermeres. D'anècdotes i records no ens en manquen. I no diguem de comentaris del que hem fet cadascú en la nostra vida –a vegades coses ben imprevisibles en aquells moments– un cop deixada la Normal. Una setantena s'assistents al dinar representa setanta vides, gairebé setanta novel·letes si poséssim, negre sobre blanc, tot el que es pot explicar. Segur que riurem, ens emocionarem i haurem de quedar per veure'ns més sovint. Perquè el que pensi en el 75 aniversari potser és massa optimista.