Una altra fi del món

Sense Mas s'acabava el món i el terra se'ns obriria sota els peus i tot el país cauria als abismes de la submissió i se'ns condemnaria a tres-cents anys més de cadenes. Però Mas va ser substituït per Puigdemont i el molt honorable gironí ha aportat un cert aire fresc i més pedigrí independentista i menys amargor. Cap dels que invocaven l'apocalipsi durant aquells aspres dies de gener, ha reconegut posteriorment una certa tendència als excessos tràgics, ni tampoc ha denunciat l'existència d'individus en boca dels quals el mot procés, si es para bé l'orella, es confon anguniosament amb el mot poder. I que quan es dediquen a practicar-lo el que els surt és el processanisme. I és que això que hem convingut a definir com procés s'ha sacralitzat i genera una adhesió similar a la que generen les banderes i les religions. I el procés té amb la independència la mateixa relació que les banderes i les religions tenen amb les pàtries o els déus. Tothom vol ser-ne l' intèrpret i el representant terrenal i s'oblida amb massa facilitat que tot plegat no depèn ni d'un líder, ni d'una formació política. Que depèn d'una certesa que ha anat creixent, que és transversal i que ha seduït pràcticament la meitat de la població del país; d'una certesa a la qual s'ha arribat després que el catalanisme esdevingués sobiranisme i que el sobiranisme esdevingués independentisme. Un trànsit que s'ha fet amb prou vigor per arrossegar molts dels polítics que es movien en les aigües tèrboles del nadar i guardar la roba. I al qual, a més, s'hi ha sumat gent –i més que se n'hi podria sumar– que sense estar tocada per emotivitats nacionals, consideren la fractura amb el règim del 78 i la futura república catalana, com uns estímuls prou engrescadors. Tot això, que és tan complex i contradictori com vulguin però que ha anat creixent i multiplicant-se, no és tan fràgil com es dóna a entendre, i no desapareixerà de sobte perquè no s'aprovin uns pressupostos, com no va desaparèixer perquè qui
cobejava liderar-ho i controlar-ho va haver de fer un pas al costat; i qui ens ho vulgui fer creure és perquè quan diu que lluita pel procés se li entén que
lluita pel poder. Els pressupostos van de revertir privatitzacions i retallades o no, d'aplicar més o menys polítiques socials, de models de desenvolupament o de fiscalitats, i la independència
depèn de les tres cèlebres lleis que
segueixen a les beceroles (la de l'agència tributària, la de la seguretat social catalana i la de la transitorietat) i de la veritable voluntat de desobediència per a la qual molts dels que ara s'estripen les vestidures mai acaben de trobar el moment.