Metàfores artúriques

Podríem creure Junts pel Sí quan diu que els pressupostos que havia presentat permetien incrementar l'acció social i alhora reforçar les estructures que han d'esdevenir les de la república catalana. Però també podríem creure la CUP quan explica que els ha rebutjat perquè considera que no garanteixen prou bé res de tot això. Fins i tot podríem creure que tant li fot que els pressupostos s'aprovin o no perquè amb els comptes prorrogats de l'exercici anterior també es pot treballar; menys còmodament, però es pot.

Tot això ho podríem creure alhora si tinguéssim la certesa que uns i altres formen part del mateix vaixell. La discrepància seria salvable si els veiéssim avançar, plegats, cap a aquest estat propi que tots diuen que volen. Ara bé, no es pot treballar amb un soci armador que tothora està discutint si les veles del vaixell seran blanques o negres en comptes de preparar-lo perquè navegui i un altre que vol posar tantes coses a bord que no acabem de salpar. I tampoc no es pot navegar amb una tripulació en què uns volen aprofitar la singladura per pescar, mentre uns altres troben que és l'ocasió idònia per col·lectivitzar el vaixell i el contramestre va d'un costat a l'altre dient que sí a tot, a tothom i tothora. Estan així des del primer dia; ja van aconseguir que el primer capità se'n tornés a casa, marejat abans de pujar a bord, i ara el segon amenaça de deixar-los a la deriva. Ves que no hi acabin igualment perquè, a la vista d'aquest, tots aquells als quals els han dit que són el vent tenen més ganes de bufar per baix que per dalt.