Opinió

Tribuna

Desconcert

“Sí, convé fer un ‘reset' però sense renunciar a allò que ja es té: una massa crítica favorable a la realització d'un referèndum que situa la política catalana en un camí nou i sense retorn

El “procés” està tocat. Es pot mirar cap a una altra banda o al melic, però la negativa de la CUP a aprovar els pressupostos ha deixat el procés molt tocat, més enllà de les raons esgrimides per avalar la negativa: el no de CDC a modificar l'impost de successions i patrimoni i a augmentar la pressió fiscal sobre els ingressos més alts segons el diputat Benet Salellas. Raons legítimes però alhora frustrants perquè impediran una més gran despesa –insuficient, sens dubte, però millor que la situació actual– en polítiques socials per fer front a les profundes desigualtats provocades per la crisi econòmica, l'ofec fiscal i les polítiques austericides. I frustrants de cara a un procés que fa uns dies Xevi Xirgo es demanava en aquestes pàgines si no convindria fer un reset per saber en quin moment estem, amb quines forces es compta i com cal actuar a partir d'ara.

Carles Puigdemont, en un gest de coratge i seny que l'honora, se sotmetrà a una qüestió de confiança al setembre per tal de reconduir el procés cap a aigües més tranquil·les i estables i, sobretot, per saber si compta amb els suports necessaris per tirar endavant un full de ruta que ara per ara sembla encallat. Tanmateix, de poc servirà fer un reset si abans no avaluem quin ha estat el camí recorregut i els obstacles que cal afrontar. En primer lloc, cal insistir que els canvis polítics que s'han produït a Catalunya són irreversibles i, per tant, no té sentit tornar a la casella de sortida: la via autonòmica està morta, encara que alguns partits es neguin a reconèixer-ho. En segon lloc, existeix una massa crítica (del 70 o el 80%) de ciutadans favorables a la celebració d'un referèndum per decidir el futur polític del país i com es produeix l'encaix o la desconnexió amb l'Estat espanyol. El problema de fons és que un 48% dels votants és insuficient per fer el salt de la consulta a la independència i ací és on sorgeix un primer desajustament de la mà de CSQP. La qüestió no és reclamar un referèndum acordat i pactat amb l'Estat –posició que per motius tàctics o polítics també comparteix Units Podem i que, sens dubte, serà imprescindible per obtenir el reconeixement internacional del resultat– sinó com es pensa fer possible aquest referèndum atès que la minoria de bloqueig al Congrés segueix essent de 117 diputats i que Jordi Turull (CiU), Marta Rovira (ERC) i Joan Herrera (ICV, avui a CSQP) ja van demanar-ho l'abril de 2014. El resultat fou contundent: 47 vots a favor del referèndum, 299 en contra i 1 abstenció. Aquest és el recorregut que cal esperar encara que ara els vots favorables arribin al centenar. Per acabar, sembla que la vida política hagi quedat paralitzada en espera de veure els resultats de les eleccions espanyoles del 26-J que, sens dubte, reflectiran canvis notables però insuficients per tirar endavant el referèndum. Què proposa fer CSQP davant la reiterada negativa del PP, el PSOE i C's a permetre la celebració d'una consulta?

Sí, convé fer un ‘reset' però sense renunciar a allò que ja es té: una massa crítica favorable a la realització d'un referèndum que situa la política catalana en un camí nou i sense retorn. I avaluar també allò que encara no ha madurat suficientment: quin país volem? Sobre quines bases socials el volem construir? Quines polítiques socials i econòmiques es poden compartir en aquest camí? Hi ha prejudicis, malentesos i greuges heretats: l'esquerra (no només una part de la CUP, sinó també d'ERC i de CSQP) no es refia de la nova sensibilitat independentista i social de CDC; i gran part d'aquesta tampoc es veu de la mà d'una esquerra que considera imprevisible i, sovint, intransigent. Resultat, desconcert dels ciutadans i necessitat d'arribar a un mínim comú denominador que desencalli la situació i, sobretot, presència internacional per fer arribar arreu la voluntat de votar dels ciutadans de Catalunya. Tal com va recordar a l'ONU el mestre Pau Casals el 24 d'octubre de 1971: “Sóc català. Catalunya va tenir el primer parlament democràtic molt abans que Anglaterra. I fou al meu país on hi hagué les primeres nacions unides.” Avui no cal apel·lar a la Pau i Treva de Déu del segle XI per reafirmar davant la comunitat internacional la voluntat dels ciutadans de Catalunya a decidir el seu futur polític democràticament i pacíficament i d'acord amb els valors fundacionals de tota democràcia: el vot dels ciutadans lliures i iguals en les decisions de la cosa pública (república).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia