Catalunya, moneda de canvi

Els líders polítics espanyols, com les estructures espanyoles mateixes, no perden cap oportunitat de demostrar el que representa Catalunya per a ells: un territori sobre el qual poden debatre i negociar, però sense comptar amb els interessats; és a dir, amb els catalans. A Catalunya se la considera una propietat. Abans-d'ahir, en el debat a quatre que van emetre diverses cadenes espanyoles –i que va ser molt menys seguit al nostre país que no a Espanya– en van tenir una nova prova. Per començar, no hi havia cap representació directa dels partits que defensen el dret a decidir i sense subterfugis del nostre país. Uns partits, que en la legislatura fracassada, haurien pogut contribuir a la formació d'un govern sempre que els partits espanyols s'haguessin avingut no ja a negociar, sinó a dialogar.

A continuació, la paradoxa: els grans partits espanyols consideren que la situació política a Catalunya és un gran problema. O, almenys, això és el que reflecteixen els seus adlàters mediàtics. Doncs bé: només hi van dedicar 10 minuts en un debat de dues hores que va ser substancialment avorrit. Cal remarcar ara que el representant del partit que el cap de setmana va prometre que els catalans tindríem reconegut el dret a decidir, va insinuar força clarament en aquest debat que el referèndum ja no seria una línia vermella. És a dir, que seria un element sotmès a negociació si això servia per formar un govern d'esquerres, si és que el PSOE encara té cabuda en aquesta categoria política. Els catalans ens trobem amb la vella història de sempre: a l'hora de la veritat, la nostra llibertat és moneda de canvi, un peó a sacrificar en favor d'un bé presumptament superior, sigui l'estabilitat d'Espanya o qualsevol altre.