El soroll i la fressa

A Barcelona, en diuen soroll. La gent de Girona o de més al nord, en canvi, en diem fressa. Però cada cop menys. També van escriure la paraula fressa Emili Vilanova i Serafí Pitarra en el segle XIX. I l'un i l'altre eren de Barcelona. Tot es va perdent. Fressa o soroll és el que diumenge a la matinada Rosie Feba va pensar que formava part de la música que se sentia encara a la Nit Llatina, la festa gai del Pulse Nightclub d'Orlando, segons després que Omar Mateen comencés a disparar. En va parlar amb la seva xicota. En el català d'avui o de La Vanguardia, en va parlar amb la seva nòvia. “Li vaig dir que no era real.” De moment, però més de cinquanta morts. La realitat a vegades cou. He buscat Rosie Feba, a pertot. A Facebook, a Twitter, a Instagram, a Snapchat… Allà on he sabut de la xarxa. En català, en espanyol i en anglès. També és com si ella no hi fos. Ella. Sí. Perquè Rosie és un nom de noia, encara que els mitjans de comunicació no ho hagin esmentat especialment. Tampoc ni una foto. Ens pensem que ho tenim tot a uns quants clics, però jo no he trobat cap rastre de la Rosie Feba. A pertot on he buscat, pràcticament només hi havia les mateixes paraules que va dir a l'altra noia. En català, en castellà, en anglès. “Li vaig dir que no era real”. Però ho va ser. Uns quants clics també als fusell d'assalt AR-15 que Mateen va comprar fàcilment tot i estar investigat, i la fressa o el soroll de la música va canviar fins que va aturar-se. Tan real com el mateix fusell que fa servir tot sovint l'exèrcit americà. Sí. També la realitat s'imposa.