Meditacions solsticials

“Del català, la paraula.” O també: “El català, el que promet, complirà.” I encara més: “Paraula de català, tant és avui com demà.” Refranys populars de la nostra terra que de manera instantània han perdut vigència i autenticitat. La nostra fama de complidors, fins i tot sense necessitat de papers, se n'ha anat en orris. Ara ja només ens queda donar les gràcies a tot un grup de xitxarel·los setciències carregats de fum que, a causa de la immaduresa política en general del nostre país, han obtingut representació parlamentària; gràcies per la vostra mala fe, presumpció i, directament, per què no dir-ho, dolenteria. Heu abocat a les escombraries una part essencial de l'ànima catalana que arreu del món ens donava prestigi. La paraula donada era sagrada. Encara més si era per escrit. Però és clar, aquell qui es creu en possessió de la Veritat, com se li pot fer entendre el mal que ha fet? Esperem la reacció lògica dels nostres compatriotes i que el càstig en properes conteses electorals, sigui, pel cap baix, exemplar.

Barons i marquesos. Esperem que en la construcció d'aquesta nova república catalana no tinguem un atac de modernitat absurda i oblidem les nostres tradicions o la nostra història. Si ho fem, estem condemnats al fracàs i a l'alienació absoluta. El cap de setmana passat parlava amb una persona que té el títol de baró i que es mostra completament a favor de la creació d'una república. Tanmateix, sóc del parer que tothom que tingui un títol nobiliari, i encara més si és de tradició catalana, haurien de tenir una forma i un reconeixement públics a través d'una entitat amb un pes específic i amb obligacions i reconeixements propis que puguin ser un referent per al país. No volíem que en aquesta construcció hi participés tothom? Doncs a veure si es confirma.

Almax. Ens en caldrà per a poder pair sense rancúnia el següent: vet aquí que els germans Jorge i Antonio Gallardo Ballart van legalitzar un patrimoni opac de gairebé 113 milions d'euros en la darrera amnistia fiscal del PP l'any 2012. Aquests fons estaven amagadets en diversos comptes a Suïssa, a través de dues empreses de Panamà. Tot plegat, segons afirma la filtració coneguda com los papeles de la Castellana, procedents de diferents despatxos d'assessors tributaris situats al districte financer de Madrid. Els germans Gallardo, dues de les majors fortunes d'Espanya, són els propietaris i màxims accionistes de la “catalana” Almirall, una de les farmacèutiques més importants de l'Estat. Per cert, la quota que ambdós van pagar al fisc va ser de 2.732.800 euros: només el 2,4% del patrimoni que amagaven, gràcies a la rebaixa que va decidir aplicar el Sr. Montoro, ministre que sempre s'ha caracteritzat pel seu gran humanisme.

Cal dir que el Sr. Jorge Gallardo es va mostrar molt crític amb l'evasió fiscal de la família Pujol: “Nosaltres no ens hem emportat res a Andorra”, va declarar tres anys després d'haver legalitzat discretament els seus comptes de Suïssa. I tenia raó. A Andorra, en principi, no hi tenien res. Aquest mateix senyor va ser el qui el 18 de setembre del 2015 (dia amunt, dia avall) va passar un vídeo en la intranet d'Almirall per a advertir als seus treballadors de les “conseqüències negatives” que una declaració unilateral d'independència de Catalunya tindria per als seus interessos comercials. Era un advertiment, no pas una coacció en el vot, cosa del tot impensable en una democràcia. Curiosament, tres dies més tard, el fundador de Pronovias, Alberto Palatchi, va fer el mateix advertiment als seus treballadors de la firma de moda nupcial. És pura casualitat que Susana Gallardo Torrededia sigui filla d'Antonio Gallardo i estigui casada amb el senyor Alberto Palatchi. Per cert, l'Almax el fan els laboratoris Almirall. No cal fer boicots. Al contrari, hem de convèncer aquests “catalans”, amb possibles, que en una Catalunya independent probablement encara serien més rics del que ho són ara, i en lloc de sopar dues vegades, ho podrien fer tres. Bon profit.

Cohèlet. “Una generació se'n va, i una altra ve, però la Terra es manté sempre. (...) Les paraules són pura rutina i no paga la pena de parlar; l'ull no s'acontenta del que veu ni l'orella del que sent. Allò que ha passat tornarà a passar, allò que s'ha fet tornarà a fer-se: no hi ha res de nou sota el sol. Quan d'una cosa diuen: ‘Mira, això és nou!', segur que ja existia abans, en el temps que ens ha precedit.” Sembla mentida com grans parts de la Bíblia continuen tenint més validesa que el 90% dels llibres que s'han escrit en els darrers cent anys.