A trencar-se el cap!

Com a conseqüència dels tractats i les imposicions derivats del final de la Segona Guerra Mundial, França va inspirar el 1950 la creació de la Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer, els dos elements que encara disparaven odis i disputes territorials. La CECA va ser l'embrió de la Unió Europea i, com solia passar i encara passa, el Regne Unit en va restar al marge. Europa s'havia esqueixat en mil guerres des de la dissolució de l'imperi Romà i aquell primer pacte d'interessos volia lligar un continent nou, migpartit llavors entre els “aliats” i la Unió Soviètica. La Unió Europea ha estat el darrer intent de frenar les bregues entre els estats. D'afeblir els nacionalismes més tòxics, que no són, precisament, ni l'occità, ni l'escocès, ni el català. Seixanta-sis anys més tard hi ha la UE i hi ha Eurovisió i l'Eurocopa, escenaris de cançó i futbol on reconduir i dirimir els antics odis de manera civilitzada i civilitzatòria. Debades. Els camps de França, un any després de celebrar el record amarg del final de la segona gran guerra, s'han omplert de crits i pals. Russos, anglesos i francesos han aprofitat el futbol per desplegar l'activitat que els fa més feliços: trencar-se el cap. L'electorat britànic s'ho hauria de mirar, tot això. No només l'assassinat de la diputada Jo Cox. També l'eufòria amb què esquadres organitzades intercanvien cops i ràbia pels carrers francesos. Menys estats, menys nacionalisme abrasiu i més Europa, senyors dels punys. Abans que arriben les pistoles.