Un escàndol que exigeix dimissions

En tota democràcia consolidada, el ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, i el cap de l'Oficina Antifrau de Catalunya, Daniel de Alfonso, fa hores que haurien presentat la dimissió. Per molt menys han plegat ministres i caps de govern en altres països. Però l'espanyola és una democràcia de fireta en què ni quan és més que evident la implicació d'uns càrrecs públics en un escàndol majúscul –i les converses entre Fernández Díaz i De Alfonso que demostren la conspiració contra les forces independentistes catalanes, ho és– aquests ni dimiteixen, ni demanen perdó. Tot el contrari, orgullosos i altius, neguen l'evidència, culpen propis i estranys del que ha passat, s'expulsen les responsabilitats del damunt i amaguen el cap sota l'ala, en comptes d'afrontar la veritat. I aquesta no és cap altra que Fernández Díaz, ministre de l'Interior i candidat del partit en el govern de l'Estat espanyol, i Daniel de Alfonso, nomenat per Parlament de Catalunya i responsable de l'oficina catalana de lluita contra la corrupció, van conspirar des de les clavegueres de l'Estat per ensorrar una alternativa política diferent de la seva. Brutícia política indigna dels càrrecs per als quals han estat escollits i designats.

Misèria i corrupció d'una democràcia, l'espanyola, que ja s'ha vist ara que ha usat totes les eines possibles –evidentment no només les legals i democràtiques– per lluitar contra el procés d'independència de Catalunya i els seus principals actors. La publicació de les converses entre Fernández Díaz i De Alfonso aporta proves d'aquesta lluita soterrada de l'Estat contra Catalunya, fins ara sota sospita, i també demostra la implicació en aquesta d'altres estaments, com ara la policia, i de grups mediàtics afins.