L'examen, a examen

Fa una setmana l'examen d'economia a les Proves d'Accés a la Universitat va ser considerat com una prova rebuscada, mal estructurada i excessivament llarga. Davant de les queixes la secretària general del Consell Interuniversitari de Catalunya (CIC), Mercè Jou, va voler tranquil·litzar els estudiants anunciant que “si es comprova que hi ha una pregunta que ningú no ha pogut resoldre, aquest exercici no puntuarà”.

Costa descobrir efectes ansiolítics en aquestes paraules. S'aposta per la mesura de l'excepcionalitat. Si un sol estudiant ha respost l'exercici, la resta de demandes i objeccions quedaran invalidades. L'excel·lència també pot ser un graner d'injustícies. I aquesta mesura no sembla justa. Perquè ja sabem que el talent existeix i que hi ha alumnes tan brillants que fins i tot són capaços d'optimitzar exàmens defectuosos.

Any rere any es posposa un deure: l'examen de l'examen. Errors. Comentaris de text que semblen imitar un tractat de criptografia, transferint la idea devastadora que la comprensió consisteix a descobrir codis ocults i que, en definitiva, el coneixement és una activitat mistèrica i arcana. Estudiants que corren pels cascs antics de les nostres ciutats amb la mirada clavada en un qüestionari sobre la catedral, un qüestionari que els estalvia haver de mirar la catedral matèrica que tenen al davant. Exàmens plantejats des de la via negativista del parany: a veure si l'alumne hi cau. Borges deia que el millor examen és un enunciat simple, del tipus “La Divina Comèdia”, o “Parli'm de Walt Whitman”. Així de simple. Així de complex i ric.