L'Estat sóc jo

La compareixença del director de l'Oficina Antifrau ahir davant el Parlament, que representa la voluntat popular i que el designa en el càrrec, ha de passar, íntegra, a la programació d'estiu del Poliorama. El públic ho agrairà. No hi ha cap clàssic del sainet que pugui igualar la sessió. Ni Pitarra, ni Arniches, ni Escalante. Res, aprenents. Això és Espanya, galifardeus! Un servidor públic, que deu el càrrec a la confiança dels representants dels contribuents, agafat amb els vòmits al ventre en una conversa amb el ministre d'Interior obscena i conspirativa, va donar una lliçó d'arrogància còsmica. A Barcelona no s'ha post el sol! Daniel de Alfonso es va proclamar “digne i noble”, va qüestionar la integritat dels periodistes, va apel·lar al “sagrat dret a la intimitat”, va referir-se al “judici sumaríssim” que pateix i va cantar les noranta als representants del poble. El director de l'Oficina Antifrau va dir que només es penedeix pel to “col·loquial” que va fer servir davant el ministre d'Interior. De Alfonso va afirmar també que només hauria dimitit si li ho hagués demanat el seu equip, que vol “de manera unànime” que continuï. És estrany que hagi volgut sentir els seus subordinats, perquè, pel contingut i el to de la seva intervenció, el director de l'Oficina Antifrau es deu pensar que només ha de retre comptes a Déu. Sempre que Déu no s'excedeixi. L'Espanya més bèstia va visitar ahir el Parlament. L'Estat sóc jo o la gran supèrbia. És el Parlament qui ha de dimitir, home!