Democràcia dura

El no britànic a la Unió Europea –més aviat, el no gal·lès i anglès– ha estat el resultat directe del vot popular; és a dir, d'un referèndum, que és la màxima expressió de la democràcia. Un respecte, senyors rondinaires! El cronista demana disculpes per l'apropiació d'una expressió tan solemne –“màxima expressió”–, més pròpia de polítics o politòlegs, però així ho demana l'ocasió. Tots aquests dies hem sentit veus –autoritzades, interessades o destarifades– que qüestionaven la fórmula de prendre la decisió. La veu del nou despotisme il·lustrat o del nacionalisme espanyol habitual. Opinions que desconfien de la sobirania popular expressada a les urnes sobre qüestions transcendents. Diuen, aquests senyors, que la gent no està prou informada per votar amb coneixement de causa. Per assumir després les conseqüències d'un error. Que ha de delegar incondicionalment en els seus representants, que sí que saben. I diuen també que el sí al Brexit ha estat un vot de la gent més humil i indocumentada. La democràcia també és això. Que tothom tingui la mateixa importància i fins i tot el dret a l'error. El no gal·lès i anglès ha provocat una tempesta financera i una desbandada de pors. Pot afavorir el nacionalisme d'estat i donar ales al populisme autàrquic. Però hauria de facilitar també la reformulació d'Europa, la cessió de més sobirania a les institucions comunes, l'augment de la qualitat democràtica de les institucions de la Unió. La màxima expressió democràtica ens ha de fer més madurs.