la crònica
Vianants
Les primeres referències de passos de vianants daten del 1949
al Regne Unit
Amb la civilització moderna i l'increment de la circulació de vehicles a les grans ciutats es va imposar un pas que donava prioritat als vianants enfront dels vehicles motoritzats. Les primeres referències de passos de vianants daten del 1949 al Regne Unit que van fer una provatura de protegir el vianant, que en aquest cas és el més feble de la relació.
La forma inicial era el resultat de la combinació de ratlles blaves i grogues ben diferent de les actuals blanques i grises. Valorada positivament la prova, aquesta senyalització es va generalitzar per llei a tot el Regne Unit i després a tot el món, vaja, a quasi tot. Les formes que prenen i les característiques especials són particularment diferents segons països. Per exemple,
al Regne Unit se senyalitzen amb un fanal rodó a banda i banda que emet una llambregada intermitentment que alerta els conductors d'un potencial perill. S'han incorporat senyals acústics on existeixen itineraris per persones amb discapacitat visual i permeten la seva activació mitjançant un comandament que activen aquestes persones. N'hi ha que porten un comptador visual que avisa del temps restant fins que es posi verd per als vianants. Icones verdes de persones que caminen o vermelles aturades informen del que és la conducta apropiada. Passos de ratlles, de punts, de pintura antilliscant, regulats amb o sense semàfor. Les persones més grans i les de mobilitat reduïda tenen més les de perdre si no es regulen apropiadament els temps de pas. N'hi ha que són respectats i d'altres que depenen de la pressa, de l'hora del dia, de la conflictivitat viària i de la complexitat de la zona. Queda molt clar que quan no existeix la regulació semafòrica es produeix un cert conflicte entre vianants i vehicles. Si hi ha senyalització vertical el conflicte deixa d'existir perquè cal complir
la senyalització vertical existent. Però quan no existeix aquesta sempre dóna prioritat als vianants just en el moment que aquests posen el peu a la calçada. A vegades hi ha poca racionalitat en la seva ubicació, massa junts o massa propers als semàfors. Sembla talment que estiguin posats expressament per a desesperació dels conductors. Els vehicles arranquen i paren en pocs metres i amb la vista posada en el semàfor i no en el vianant. Increïble!
Els vianants tampoc respecten sempre les seves obligacions. Hi ha persones que es llencen literalment a la calçada sense tenir en compte la proximitat i la velocitat del vehicle. Observem també dues situacions noves que fins fa poc no es donaven. Els ciclistes que travessen fent ziga-zaga per passar d'una vorera a l'altra sense aturar-se i els monopatins que passen també a una velocitat poc previsible per als conductors. En els dos casos, reglament en mà, és una infracció. Però qui controla aquestes infraccions? Ningú, malauradament. I una pregunta clau: qui té la prioritat? La RAE defineix la prioritat com l'anterioritat d'alguna cosa respecte d'una altra en temps o ordre. Queda clar que en temps i ordre el vianant té la prioritat, no pas els ciclistes que han de travessar
a peu els passos. A falta de regulació semafòrica la prioritat la té qui primer arriba al punt del conflicte. El sentit comú, en qualsevol cas, ens diu que cal anar amb prudència, mantenir el contacte visual i no refiar-se de ningú. I el vianant, què fa? Doncs el 90 per cent dels vianants passen en vermell si no tenen cap cotxe a la vista. I tots, a més, reconeixen haver passat en vermell un cop com a mínim el darrer mes. Ja veieu que n'hi ha per a tothom, per als ciclistes, per als cotxes i per als vianants incomplidors que necessiten més educació viària. Qui se'n cuida, d'això? Si us plau, l'escola no, a menys que ordenem la prioritat de les competències associades a la convivència. Per acabar, una anècdota. Al passeig del Mar de Sant Feliu de Guíxols, al sector dels restaurants, tots els passos van del restaurant directament a la terrassa que aquest té al passeig. D'això se'n diu vetllar pel negoci o pels cambrers que serveixen a peu. Els vianants, en aquest cas, no compten per a res.