Desclot
De què riu Rajoy?
Es va fer esperar, Mariano Rajoy, la nit de diumenge. Deien els periodistes destacats en l'epicentre d'Espanya que els dirigents del PP esperaven Soraya Sáenz de Santamaría, que treballava en la cuina dels resultats electorals. Finalment, la baldufa inquieta va aparèixer i es va celebrar “la victòria”. Al carrer molta gent esperava els seus. Amb cants de guerra patriòtics. “Yo soy español, español, español”, “Lolo, lolo, lolo” i tota la pesca. Uns cants curiosos perquè no es llançaven contra l'independentisme, sinó contra el PSOE i Podemos, que no en deuen ser gens, d'espanyols, als ulls grocs i rojos de la dreta habitual. Intentava parlar Rajoy i no ho aconseguia. Emocionat, el candidat del PP s'expressava amb més dificultats que les habituals. Enamorat del món, fins i tot va besar la seva dona. Reia, Rajoy, amb el riure inexpressiu amb què els déus el van castigar. Molt bé. I de què reia? Potser sí, potser el PSOE, agafat pels mercats i la inestabilitat europea, s'haurà de resignar a abstenir-se en la segona sessió d'investidura del candidat rival. Potser això els destarotarà de moment. Però els socialistes conserven el seu líder, reforçat davant Susana Díaz, i la clau de la majoria parlamentària. La clau que obre molts panys. Mariano Rajoy suarà la cansalada. Haurà de governar embeinant-se totes les lleis de l'anterior legislatura. I l'arrogància infinita de la majoria absoluta perduda. Ho sabrà fer? Se li gira molta feina, al lector del Marca. Agra. De què riu, senyor Rajoy?