El mur i En Comú Podem

Els resultats electorals de diumenge han tornat a posar en evidència, per si hi havia algun dubte, el recorregut real que ofereix qualsevol temptativa de reforma federal i la impossibilitat d'impulsar un referèndum amb l'aval de l'Estat. No cal ser matemàtic per adonar-se que el bloc immobilista ha guanyat per golejada i que aquesta realitat no es canviarà a curt termini. Malgrat la crisi, malgrat l'acumulació d'escàndols de corrupció, malgrat el cas Fernández Díaz i malgrat tots els malgrats, el PP ha aconseguit 14 diputats més que fa sis mesos. El missatge, doncs, és clar. Espanya s'agrada a si mateixa tal com és i tal com està. De fet, la distància abismal entre els resultats d'aquí i els d'allà hauria de ser un element suficient per constatar que no hi ha res a fer, que vivim en dos mons diferents i que no es pot esperar eternament que el d'allà canviï. Poden passar 4, 12, 24 anys o unes quantes generacions, però el resultat serà sempre el mateix. El mateix mur, la mateixa resposta.

És per aquest motiu que no deixa de sorprendre la reacció d'alguns dirigents d'En Comú Podem la mateixa nit electoral, repetint el mantra que “cal més fraternitat” i que són “l'alternativa al govern actual” (al de Catalunya, com si les eleccions espanyoles haguessin estat un miratge). No deixa de sorprendre, igualment, la incapacitat per reconèixer l'existència d'un mur infranquejable, de dos països que circulen a dues velocitats i que ho fan a través de vies que no es creuaran mai. No deixa de sorprendre, en definitiva, que el moviment del “sí es pot” es mostri molt més capficat en el repte vintage i de curta mirada de canviar un govern autonòmic quan hi ha al davant la possibilitat de transformar el país sencer, de construir un nou estat. Perquè és només des d'aquí, tal com hem pogut constatar novament aquest diumenge, que és possible canviar-ho tot; i es pot fer, a més a més, des de la base, des dels moviments socials. Això, però, només podrà fer-se si hom està disposat, realment, a saltar el mur.